l'objectiu

Un cop presa la decisió d’anar a la recerca del bou, em plantejo com fer-ho.. per on començar... No sé a on vaig llegir, que per iniciar una nova etapa, primer s’ha de desaprendre tot l’après, sinó és impossible reiniciar quelcom de nou sense estigmes ni elements que condicionin. Per tant, he de pensar com puc fer per desaprendre, com puc fer -tal com fem als ordinadors- un “reset” del meu sistema central.
Tornar a tenir la ment neta d’un infant és impossible, en sóc conscient, però sí crec que no és utòpic poder despullar-me de certs costums, hàbits, idees, creences i fins i tot pensaments, d’una mentalitat empoltronida i aferrada en aquesta societat i en aquest país –que és el meu- i donar pas, sense reprovar res del que he fet i he sigut, a una re-educació del meu interior.
Sento la necessitat de fer-ho. Sento el mugit del bou que em crida i no puc fer oïdes sordes. I això és excepcional, ja que mai l’havia sentit, és a dir, estava fora de mi mateix, encegat pel mal us dels meus sentits. Però no el veig, només el sento. L’he d’anar a buscar.
Si ara estic en un lloc acollidor, conegut, de benestar i riquesa, i on tot és controlat, he d’anar a un lloc inhòspit, desconegut, de malestar i pobresa, on hi regni el descontrol. Si he viscut entre rellotges, planificacions d’objectius a curt, mig i llarg termini, mesura de resultats i anàlisis de rendibilitats, ara he d’intentar aprendre a viure sense mesurar el temps ni planificar ni analitzar res més que no sigui el meu jo interior. Com a mínim, intentar-ho.