Avui he estat a Haridwar per fer-hi nit ja que demà surt el tren a les 6 del matí que m'ha de portar a Delhi ja de camí cap a casa.
He aprofitat per rematar l'estada veient els llocs d'interès d'aquesta ciutat.
Els temples de Mansa Devi a dalt d'una muntanya, després el Bharata Mata en un edifici de set pisos i a cada planta les seves deïtats o personatges destacas del país, tot seguit el Ma Vaishnaro Mandir un temple curiós per la seva façana adornada i acolorida amb diferents deïtats de grans dimensions, i finalment el Pawan Dham amb el seu interior decorat amb petits vitralls de colors. Al capvespre al Ghat de Hari Ki Pairi han fet la cerimònia del Aarti dedicat al riu Ganga i amb un espectacle de foc impressionant.
Aquestes han sigut les últimes visites que he fet enguany en el país.
Sopar i dormir en un hotel bastant "cutre" però que per una curta nit és suficient.
dimarts, 31 de març del 2009
dilluns, 30 de març del 2009
el comiat
Demà al matí acabo la meva estada a Rishikesh i pràcticament a l'Índia. Per això he volgut acomiadar-me d'aquest país que tant m'ha donat, de la millor manera que crec que podia fer: estar a la vora del seu sagrat Ganga. A diferència de Varanasi on el riu es mostra tranquil i reposat, aquí és un riu molt més jove i sorollós. Però son les mateixes gotes que corrien davant meu, les que unes hores més tard arribaran al lloc sagrat per purificar els difunts.
Tres hores llargues al seu costat, contemplant-lo, escoltant la seva remor, parlant-li tot repassant els bons i mals moments viscuts aquí, acariciant les seves aigües purificant tot el meu cos. Tres hores que se m'han fos a les mans.
Primer he deixat la ment lliure, fuetejant-la perquè s'activés i moltes coses m'han passat pel cap. Una d'elles, no sé perquè, ha sigut pensar amb el meu pare. L'he cridat. Tampoc sé el perquè els ulls se m'han negat de felicitat, mentre un exòtic ocell s'ha plantat en una pedra al meu costat. Era ell? S'hi ha estat una bona estona fent-me companyia.
Després he utilitzat la corda per travar la ment. Tancant els ulls, amb els rajos del sol que me'ls omplien de llumenetes, assegut amb les cames creuades, l'esquena recta i els braços estesos reposant damunt dels genolls. I mirant fixament el punt fictici que tinc entre les celles, m'he quedat en blanc. Buit de tot pensar. He perdut la noció del temps, i quant he tornat tenia tres veïns, fent el que solen fer en aquest riu tan especial: meditar i pregar. El sol començava a flaquejar quan m'he vestit i donant una última mirada a aquell lloc, me n'he anat.
Tres hores llargues al seu costat, contemplant-lo, escoltant la seva remor, parlant-li tot repassant els bons i mals moments viscuts aquí, acariciant les seves aigües purificant tot el meu cos. Tres hores que se m'han fos a les mans.
Primer he deixat la ment lliure, fuetejant-la perquè s'activés i moltes coses m'han passat pel cap. Una d'elles, no sé perquè, ha sigut pensar amb el meu pare. L'he cridat. Tampoc sé el perquè els ulls se m'han negat de felicitat, mentre un exòtic ocell s'ha plantat en una pedra al meu costat. Era ell? S'hi ha estat una bona estona fent-me companyia.
Després he utilitzat la corda per travar la ment. Tancant els ulls, amb els rajos del sol que me'ls omplien de llumenetes, assegut amb les cames creuades, l'esquena recta i els braços estesos reposant damunt dels genolls. I mirant fixament el punt fictici que tinc entre les celles, m'he quedat en blanc. Buit de tot pensar. He perdut la noció del temps, i quant he tornat tenia tres veïns, fent el que solen fer en aquest riu tan especial: meditar i pregar. El sol començava a flaquejar quan m'he vestit i donant una última mirada a aquell lloc, me n'he anat.
diumenge, 29 de març del 2009
La meditació no és quelcom que es faci amb la ment,
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
és l'absència de la ment. Quan la ment s'atura, la meditació arriba. No és quelcom fora de la ment, és quelcom més enllà de la ment.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
és l'absència de la ment. Quan la ment s'atura, la meditació arriba. No és quelcom fora de la ment, és quelcom més enllà de la ment.
dissabte, 28 de març del 2009
Beatles forever
Avui he pogut fer el mandra i m’he llevat tard. Les activitats del dia han sigut poques però intenses. Concretament tres: llegir, visitar l’Ashram del Maharischi Mahesh Yogi i una sessió de massatge ayurvèdic.
La visita a l’Ashram m’ha impressionat pel seu estat deixat i deplorable, però al moment m’he transportat en el temps i ja no he vist més les runes. Eren allà. El John, Paul, George i Ringo. Amb la Cynthia, Jane, Pattie i la Maureen. També la Mia Farrow, Donovan, Mike Love, Mal Evans . . . Ara mateix el Paul i el John vestits de blanc asseguts al graó del seu apartament estan tararejant l’Ob-la-di Ob-la-da acompanyats de les seves Martin i amb el Ringo mirant-s’ho al seu costat. El George no hi és, suposo que està meditant. Epsss ara el veig, assegut més enllà .. i em diu "You can have everything in life. Like, we're the Beatles, aren't we? We can have anything that money can buy. And all the fame we could dream of. And then what? It isn't love. It isn't health. It isn't peace inside, is it?"
Li dono la raó.
La bombolla esclata i torno a la realitat.
La calma que es respira en aquest lloc és la ideal per crear. Aquí en menys de dos mesos van composar 48 temes, entre ells els de l’àlbum blanc.
Tal com diu el meu amic Francino "... no sabem ben bé el que els va influenciar aquí, però sabem segur el que ELLS ens varen influenciar a nosaltres." és per això que estic segur que tot el que el meu cos sent i veu, és el mateix que ells van sentir i veure ara fa 41 anys.
De tornada, la gent segueix caminant, resant i meditant com cada dia, com sempre. I jo vaig cap al consultori del Dr. Ravi Kaushal perquè em posi una mica a to aquest cos impressionat per tot el que l'Índia li ha donat.
La visita a l’Ashram m’ha impressionat pel seu estat deixat i deplorable, però al moment m’he transportat en el temps i ja no he vist més les runes. Eren allà. El John, Paul, George i Ringo. Amb la Cynthia, Jane, Pattie i la Maureen. També la Mia Farrow, Donovan, Mike Love, Mal Evans . . . Ara mateix el Paul i el John vestits de blanc asseguts al graó del seu apartament estan tararejant l’Ob-la-di Ob-la-da acompanyats de les seves Martin i amb el Ringo mirant-s’ho al seu costat. El George no hi és, suposo que està meditant. Epsss ara el veig, assegut més enllà .. i em diu "You can have everything in life. Like, we're the Beatles, aren't we? We can have anything that money can buy. And all the fame we could dream of. And then what? It isn't love. It isn't health. It isn't peace inside, is it?"
Li dono la raó.
La bombolla esclata i torno a la realitat.
La calma que es respira en aquest lloc és la ideal per crear. Aquí en menys de dos mesos van composar 48 temes, entre ells els de l’àlbum blanc.
Tal com diu el meu amic Francino "... no sabem ben bé el que els va influenciar aquí, però sabem segur el que ELLS ens varen influenciar a nosaltres." és per això que estic segur que tot el que el meu cos sent i veu, és el mateix que ells van sentir i veure ara fa 41 anys.
De tornada, la gent segueix caminant, resant i meditant com cada dia, com sempre. I jo vaig cap al consultori del Dr. Ravi Kaushal perquè em posi una mica a to aquest cos impressionat per tot el que l'Índia li ha donat.
divendres, 27 de març del 2009
OM: la síl·laba sagrada: ॐ
Porta una figa d’aquesta figuera.
- Aquí la tens, senyor.
Obre-la.
- Està oberta.
Què veus en el seu interior?
- Aquestes petites llavors, senyor.
Obre’n una.
- Ja està.
Què veus a dins?
- Senyor, no veig absolutament res.
Fill meu, aquesta essència subtil que no veus és el Ser de tot l’univers.
Això és el Real.
Això és el Ser.
I tu ets AIXÒ.
Rishikesh, ciutat sagrada de 80.000 habitants, de l’estat d’Uttaranchal, on el Ganges serpenteja entre les frondoses muntanyes de Shivalik. He arribat amb autobús. Tota una experiència. En arribar he anat directament a la part que m’interessava, que és la zona de Ramjhula a la part de muntanya, apartada del casc antic. Per arribar-hi s’ha de creuar el Ganges per un pont estret que no hi circulen cotxes, i per tant s’ha de fer a peu, tal com van fer ara fa 41 anys el Beatles, el febrer del 1968. És Swargashram – “la morada celestial” la zona on es concentren la majoria d’Ashrams i on és respira un ambient de placidesa i espiritualitat impressionant. M’hi sobra el basar amb les tendes comercials que, encara que poques- hi ha. Inclús les persones aquí tenen un altre caire. La majoria són devots indis i viatgers occidentals que no classificaries com a tipus “turista”. M’hi sento còmode i molt bé. En cap restaurant ni parada del carrer es pot trobar carn. És un lloc sagrat i per tant vegetarià.
És en definitiva el lloc ideal per a la pràctica de la relaxació i meditació. Fins on arribaré?
- Aquí la tens, senyor.
Obre-la.
- Està oberta.
Què veus en el seu interior?
- Aquestes petites llavors, senyor.
Obre’n una.
- Ja està.
Què veus a dins?
- Senyor, no veig absolutament res.
Fill meu, aquesta essència subtil que no veus és el Ser de tot l’univers.
Això és el Real.
Això és el Ser.
I tu ets AIXÒ.
Rishikesh, ciutat sagrada de 80.000 habitants, de l’estat d’Uttaranchal, on el Ganges serpenteja entre les frondoses muntanyes de Shivalik. He arribat amb autobús. Tota una experiència. En arribar he anat directament a la part que m’interessava, que és la zona de Ramjhula a la part de muntanya, apartada del casc antic. Per arribar-hi s’ha de creuar el Ganges per un pont estret que no hi circulen cotxes, i per tant s’ha de fer a peu, tal com van fer ara fa 41 anys el Beatles, el febrer del 1968. És Swargashram – “la morada celestial” la zona on es concentren la majoria d’Ashrams i on és respira un ambient de placidesa i espiritualitat impressionant. M’hi sobra el basar amb les tendes comercials que, encara que poques- hi ha. Inclús les persones aquí tenen un altre caire. La majoria són devots indis i viatgers occidentals que no classificaries com a tipus “turista”. M’hi sento còmode i molt bé. En cap restaurant ni parada del carrer es pot trobar carn. És un lloc sagrat i per tant vegetarià.
És en definitiva el lloc ideal per a la pràctica de la relaxació i meditació. Fins on arribaré?
dijous, 26 de març del 2009
de la pregària a les armes
La primera alegria del dia l’he tingut quan el cotxe no arrencava. A les 6 del matí amb un fred que pelava, al carrer intentant que el petit Tata funcionés. Al final ens han hagut de remolcar al més pur estil indi: amb un fil-ferro.
Superat l’inconvenient, hem començat a comptar kms com cada dia. El camí de McLeodganj fins a Amritsar ha sigut plaent. He deixat enrere les muntanyes i he entrat a l’estat del Punjab on les explanades de camps de blat esdevenien protagonistes. He arribat a Amritsar i de nou he reviscut el caos de les grans ciutats. Per travessar la ciutat per arribar al destí –el Golden Temple- he tardat gairebé dues hores. Encallats en els estrets carrers enmig d’un tràfic impressionant tant de cotxes com de persones.
El Temple és preciós i ubicat en un recinte molt gran. Naturalment m’he hagut de treure les sabates i mitjons (malgrat entenc que ha de ser així per respecte a la seva tradició, no deixa de tocar-me els d’allonses cada cop que ho de fer). Descalç et fan passar per una bassa d’aigua per netejar-te els peus i ja fan bé doncs una mica de catipén si que en fan, incloent-hi els meus. Riuades de gent per tot arreu. Poques vegades a la meva vida he vist a tanta gent concentrada en un lloc. Frapa veure la fe del poble indi fent els seus rituals de respecte i d’adoració.
Després he anat 55 kms més a l’oest, a l’últim poble d’Índia, a la frontera amb el Pakistàn, per assistir a un espectacle cerimonial entre els exèrcits dels dos països, cerimònia que encara no entenc –ningú m’ho ha sabut explicar- ja que les relacions entre els dos no és pas cordial. Una més de les coses sorprenents d’aquesta Índia. Un espectacle bonic de veure, amb els típics passos i gestos militars, amb intervenció de les dues banderes i amanit amb els crits de suport cap al seu exèrcit, dels centenars de persones que entusiasmats ho seguien. No he pogut fer pràcticament cap foto perquè des d’on estava em venia el sol de cara.
En acabar, carretera i manta doncs avui dormiré altra cop al cotxe ja que hem de fer 600 kms i he d’estar a l’estació de Delhi a primera hora per agafar el tren cap a Rishikesh (des d’on escric aquest post d’avui).
Per segona vegada he comprovat el perillós que és viatjar de nit per aquest país. Carreteres i autopistes sense senyalitzar, sense il·luminació, amb avançaments descontrolats, persones, carros, bicis i altres mitjans que circulen sense cap mena de llum, cotxes en sentit contrari, en fi, no sé com no passen més desgràcies.
El segon tour amb cotxe ha acabat i ara em toca descans i meditació per preparar-me per tornar a casa.
Superat l’inconvenient, hem començat a comptar kms com cada dia. El camí de McLeodganj fins a Amritsar ha sigut plaent. He deixat enrere les muntanyes i he entrat a l’estat del Punjab on les explanades de camps de blat esdevenien protagonistes. He arribat a Amritsar i de nou he reviscut el caos de les grans ciutats. Per travessar la ciutat per arribar al destí –el Golden Temple- he tardat gairebé dues hores. Encallats en els estrets carrers enmig d’un tràfic impressionant tant de cotxes com de persones.
El Temple és preciós i ubicat en un recinte molt gran. Naturalment m’he hagut de treure les sabates i mitjons (malgrat entenc que ha de ser així per respecte a la seva tradició, no deixa de tocar-me els d’allonses cada cop que ho de fer). Descalç et fan passar per una bassa d’aigua per netejar-te els peus i ja fan bé doncs una mica de catipén si que en fan, incloent-hi els meus. Riuades de gent per tot arreu. Poques vegades a la meva vida he vist a tanta gent concentrada en un lloc. Frapa veure la fe del poble indi fent els seus rituals de respecte i d’adoració.
Després he anat 55 kms més a l’oest, a l’últim poble d’Índia, a la frontera amb el Pakistàn, per assistir a un espectacle cerimonial entre els exèrcits dels dos països, cerimònia que encara no entenc –ningú m’ho ha sabut explicar- ja que les relacions entre els dos no és pas cordial. Una més de les coses sorprenents d’aquesta Índia. Un espectacle bonic de veure, amb els típics passos i gestos militars, amb intervenció de les dues banderes i amanit amb els crits de suport cap al seu exèrcit, dels centenars de persones que entusiasmats ho seguien. No he pogut fer pràcticament cap foto perquè des d’on estava em venia el sol de cara.
En acabar, carretera i manta doncs avui dormiré altra cop al cotxe ja que hem de fer 600 kms i he d’estar a l’estació de Delhi a primera hora per agafar el tren cap a Rishikesh (des d’on escric aquest post d’avui).
Per segona vegada he comprovat el perillós que és viatjar de nit per aquest país. Carreteres i autopistes sense senyalitzar, sense il·luminació, amb avançaments descontrolats, persones, carros, bicis i altres mitjans que circulen sense cap mena de llum, cotxes en sentit contrari, en fi, no sé com no passen més desgràcies.
El segon tour amb cotxe ha acabat i ara em toca descans i meditació per preparar-me per tornar a casa.
dimecres, 25 de març del 2009
en terra tibetana
M’he despertat amb la pluja intensa que queia a Dharamsala aquest matí.
Estic allotjat a McLeod Ganj que és la part nord de Dharamsala i lloc d’ambient totalment tibetà. Els estrets carrers, amb les tendes que exposen els productes artesans d’aquest poble, impregnen al visitant del color i el sabor més tradicional de l’art i la cultura d’aquest poble exiliat.
Una mica més enllà, el recinte on hi ha la residència de Sa Santedat el Dalai Lama. Dins el recinte hi ha diferents pavellons on fan vida tant els monjos com els estudiants, i els temples. Visitables n’hi ha tres, el Temple Principal o Tsuglackhang i dos més, un a cada costat. En el principal que és on el Dalai oficia les principals cerimònies del calendari tibetà, està prohibit tirar fotografies. Hi ha tres imatges sagrades, el Sakyamuni Buddha que és de bronze i fa 3 metres d’alçada. Les altres dues, la de Padmasambhava i la de Avalokaitesvara miren cap al Tíbet. En un pavelló adossat es fa el ritual de Chosten fent una circumvalació al temple, que té a les seves tres parets exteriors les rodes d’oració Mani Prayer Wheel, consistents en una sèrie de cilindres verticals de metall amb gravats alegòrics dels mantras, que giren sobre el seu eix i estan disposats un al costat de l’altre cobrint tota l’amplada de les parets. Cada un té al seu interior un dels mantras. Fent-los girar d’un en un en el sentit de les agulles del rellotge, guanyes els mateixos mèrits que si es recités el mantra que cada una de les rodes té al seu interior.
Un dels rètols que hi ha a dins del complex, m’ha atret. Diu:
“La pau no és l’absència de la violència, sinó la manifestació de la compassió humana” i, realment reflexionant-t’hi entens que si hi ha compassió la violència no existeix, no té raó de ser, i per tant hi ha pau.
Al costat del recinte hi ha el museu del Tíbet, on s’hi exposen en un plafons, els textos i les imatges de tot el procés d’invasió, resistència, destrucció i exili dels seus habitants. Des del 1949, any que van començar els problemes amb la Xina, han mort 1,6 milions de persones i més de 6.000 temples i monuments històrics destruïts.
Per acabar la visita a aquest meravellós entorn, he anat a veure la Waterfall Bhagsunag, un saltant d’aigua impressionant que està a 1,5 km del centre de McLeod Ganj.
Estic allotjat a McLeod Ganj que és la part nord de Dharamsala i lloc d’ambient totalment tibetà. Els estrets carrers, amb les tendes que exposen els productes artesans d’aquest poble, impregnen al visitant del color i el sabor més tradicional de l’art i la cultura d’aquest poble exiliat.
Una mica més enllà, el recinte on hi ha la residència de Sa Santedat el Dalai Lama. Dins el recinte hi ha diferents pavellons on fan vida tant els monjos com els estudiants, i els temples. Visitables n’hi ha tres, el Temple Principal o Tsuglackhang i dos més, un a cada costat. En el principal que és on el Dalai oficia les principals cerimònies del calendari tibetà, està prohibit tirar fotografies. Hi ha tres imatges sagrades, el Sakyamuni Buddha que és de bronze i fa 3 metres d’alçada. Les altres dues, la de Padmasambhava i la de Avalokaitesvara miren cap al Tíbet. En un pavelló adossat es fa el ritual de Chosten fent una circumvalació al temple, que té a les seves tres parets exteriors les rodes d’oració Mani Prayer Wheel, consistents en una sèrie de cilindres verticals de metall amb gravats alegòrics dels mantras, que giren sobre el seu eix i estan disposats un al costat de l’altre cobrint tota l’amplada de les parets. Cada un té al seu interior un dels mantras. Fent-los girar d’un en un en el sentit de les agulles del rellotge, guanyes els mateixos mèrits que si es recités el mantra que cada una de les rodes té al seu interior.
Un dels rètols que hi ha a dins del complex, m’ha atret. Diu:
“La pau no és l’absència de la violència, sinó la manifestació de la compassió humana” i, realment reflexionant-t’hi entens que si hi ha compassió la violència no existeix, no té raó de ser, i per tant hi ha pau.
Al costat del recinte hi ha el museu del Tíbet, on s’hi exposen en un plafons, els textos i les imatges de tot el procés d’invasió, resistència, destrucció i exili dels seus habitants. Des del 1949, any que van començar els problemes amb la Xina, han mort 1,6 milions de persones i més de 6.000 temples i monuments històrics destruïts.
Per acabar la visita a aquest meravellós entorn, he anat a veure la Waterfall Bhagsunag, un saltant d’aigua impressionant que està a 1,5 km del centre de McLeod Ganj.
dimarts, 24 de març del 2009
entre Buda i Manikaran, el poble
Per variar més carretera. Més de 500 kms. Però ha valgut la pena per poder veure i participar de les possibilitats que t’ofereix el Temple de Manikaran.
Primer he visitat un monestir budista que em venia de camí, el Dhakpo Shedrupling Monastery amb l’estil propi d’aquesta religió en quant a decoració i ornamentació. El monjos vestits amb la típica túnica grana i amb el cap rapat preguen dins el temple.
La carretera molt estreta i mal asfaltada que voreja les muntanyes deixant uns precipicis impressionants i amb pocs trams amb protecció, m’ha portat a Manikaran. El lloc és sorprenent perquè està posat al fons de la vall de Parbati i està ple de banderetes de tots colors com si fos festa major. I sempre està així. El lloc té la particularitat de que hi ha unes fonts termals amb les quals cuinen les 24 hores del dia pels peregrins i per tothom qui entri, No es cuina amb foc i el menjar és gratuït. Tothom qui té gana, s’asseu a terra en unes fileres damunt una estora amb les cames plegades (jo m’hi sento molt incòmode!) i et van servint tant menjar com desitges, això sí, has de deixar el plat ben net sinó els Déus que t’alimenten s’enfaden. En acabar, has de rentar el teu plat en unes piques. Després hi ha unes caves comunicades per unes portes petites, on a dins la temperatura es alta talment com si fos una sauna, ja que l’escalfor travessa unes roques amb escrits i dedicatòries incloses, que hi ha a dins de les 4 sales.
Interessant el lloc on es cuina. Uns pous quadrats amb aigua molt calenta on hi posen unes bosses de roba amb el menjar a dins, i transcorregut el temps necessari les treuen per portar cap al menjador. Al costat un petit santuari amb un cavall ajagut al davant protegint-lo. I finalment el Temple sikh. Una sala molt espaiosa amb petits miralls a les parets, columnes i sostre, amb un altar on les 24 hores del dia hi ha 3 o 4 sacerdots oficiant.
A l’exterior, una piscina amb la mateixa aigua de la font termal on m’he atrevit a banyar-me. Però quan he posat els peus a dins he hagut de sortir ja que no aguantava la temperatura. Impossible sucar-hi tot el cos.
Després hem desfet 5 kms per visitar Kasol. Un petit poble on es veu que el cultiu del hatxís és la principal activitat de la seva gent i això atrau a molt jovent occidental per la qüestió econòmica. M’he acostat a alguns nens que estaven jugant i també amb dones fent peces de llana amb ganxet, per estar una estona amb ells. Les faccions de les persones en aquesta zona són més xineses que no pas les índies que estava acostumat.
La carretera "National Highway" és a dir, l'autopista on la velocitat que pots arribar a circular és inferior als 60 km/h, m’ha portat a Dharamsala on he arribat de nit i plovent, cosa que tampoc m’esperava de l’Índia en aquesta època de l’any.
Primer he visitat un monestir budista que em venia de camí, el Dhakpo Shedrupling Monastery amb l’estil propi d’aquesta religió en quant a decoració i ornamentació. El monjos vestits amb la típica túnica grana i amb el cap rapat preguen dins el temple.
La carretera molt estreta i mal asfaltada que voreja les muntanyes deixant uns precipicis impressionants i amb pocs trams amb protecció, m’ha portat a Manikaran. El lloc és sorprenent perquè està posat al fons de la vall de Parbati i està ple de banderetes de tots colors com si fos festa major. I sempre està així. El lloc té la particularitat de que hi ha unes fonts termals amb les quals cuinen les 24 hores del dia pels peregrins i per tothom qui entri, No es cuina amb foc i el menjar és gratuït. Tothom qui té gana, s’asseu a terra en unes fileres damunt una estora amb les cames plegades (jo m’hi sento molt incòmode!) i et van servint tant menjar com desitges, això sí, has de deixar el plat ben net sinó els Déus que t’alimenten s’enfaden. En acabar, has de rentar el teu plat en unes piques. Després hi ha unes caves comunicades per unes portes petites, on a dins la temperatura es alta talment com si fos una sauna, ja que l’escalfor travessa unes roques amb escrits i dedicatòries incloses, que hi ha a dins de les 4 sales.
Interessant el lloc on es cuina. Uns pous quadrats amb aigua molt calenta on hi posen unes bosses de roba amb el menjar a dins, i transcorregut el temps necessari les treuen per portar cap al menjador. Al costat un petit santuari amb un cavall ajagut al davant protegint-lo. I finalment el Temple sikh. Una sala molt espaiosa amb petits miralls a les parets, columnes i sostre, amb un altar on les 24 hores del dia hi ha 3 o 4 sacerdots oficiant.
A l’exterior, una piscina amb la mateixa aigua de la font termal on m’he atrevit a banyar-me. Però quan he posat els peus a dins he hagut de sortir ja que no aguantava la temperatura. Impossible sucar-hi tot el cos.
Després hem desfet 5 kms per visitar Kasol. Un petit poble on es veu que el cultiu del hatxís és la principal activitat de la seva gent i això atrau a molt jovent occidental per la qüestió econòmica. M’he acostat a alguns nens que estaven jugant i també amb dones fent peces de llana amb ganxet, per estar una estona amb ells. Les faccions de les persones en aquesta zona són més xineses que no pas les índies que estava acostumat.
La carretera "National Highway" és a dir, l'autopista on la velocitat que pots arribar a circular és inferior als 60 km/h, m’ha portat a Dharamsala on he arribat de nit i plovent, cosa que tampoc m’esperava de l’Índia en aquesta època de l’any.
dilluns, 23 de març del 2009
esquí?
Manali és un poble de poc més de 4000 habitants a 2200 mts d’alçada on es barregen diferents cultures (predomina la tibetana) dedicades al comerç i amb visitants amants dels esports de muntanya.
He anat de Manali a Rohtang Pass (4112 mts.), un lloc fronterer amb el Kashmir. De camí fent els 50 kms de recorregut, a banda i banda de l’estreta carretera que serpenteja la vall de Kullu, et trobes una a tocar de l’altre les petites tendes de lloguer de material de muntanya. No les he comptat però no exagero si dic que ni han més de dues-centes. En una d’elles hem parat per llogar els estris d’esquí per mi. Jo no sabia ben bé com acabaria l’esquiada, doncs m’he suposat que no serien les mateixes condicions de les que tenim a les estacions d’esquí de ca nostra i per altra banda, preguntant-ho al Dev tampoc m’ha sabut explicar massa els detalls. Per altra banda i el que m’ha acabat de confondre és que amb el material també va inclòs un guia (no sé perquè!). He pensat que era millor no fer elucubracions i que ja m’ho trobaria.
Ens ha costat arribar a dalt ja que la cua de cotxes que pujaven era impressionant, i a més, un tram de la carretera estava amb obres i hem estat aturats quasi una hora.
Mai m’hauria imaginat que esquiaria a l’Himalaia. Bé, això d’esquiar és un dir, perquè la “pista” no tenia més d’unes desenes de metres de llargada, l’estat de la neu era neu primavera i estava plena d’aprenents. Naturalment res de remuntadors ni màquines civilitzades. Tot a força de cames i peus. Me n’he anat una mica més amunt de la muntanya a un lloc que no hi havia tanta gent i he pogut fer tres o quatre pujades i baixades amb esquís. El guia per l’ùnic que m’ha servit ha sigut per portar-me els esquis des del cotxe fins a la pista.
De tornada a Manali he visitat el temple de Dungrhi dedicat a la deessa Hadimba i construït en mig d’un bosc anomenat Dungrhi Van Vihar. Dins aquest temple es respira un ambient de misteri i de solemnitat al mateix temps. És molt fosc i té dos nivells amb un espai pel sacrifici d’animals quan és festa grossa. La construcció en forma de pagoda data del 1553 per ordre d’un Rajà, i és de fusta amb unes meravelloses talles que representen figures d’animals, escenes de shivaisme i i llegendes populars de la regió.
Un cop acabada aquesta visita m’he anat a passejar tranquilament per un altre parc, el Van Vyhak Manali, per després ja fosquejant, xafardejar els mercats del poble instal·lats per tots el carrers i amb zones subterrànies i zones a l’exterior, plens de llum i color i amb molt moviment de persones, la majoria turistes del propi país.
Demà deixarem Manali per anar a Manikaran i després a Dharamsala on el govern tibetà fa 50 anys va establir la seva residència oficial en l’exili i on Sa Santedat el Dalai Lama té la seva llar
He anat de Manali a Rohtang Pass (4112 mts.), un lloc fronterer amb el Kashmir. De camí fent els 50 kms de recorregut, a banda i banda de l’estreta carretera que serpenteja la vall de Kullu, et trobes una a tocar de l’altre les petites tendes de lloguer de material de muntanya. No les he comptat però no exagero si dic que ni han més de dues-centes. En una d’elles hem parat per llogar els estris d’esquí per mi. Jo no sabia ben bé com acabaria l’esquiada, doncs m’he suposat que no serien les mateixes condicions de les que tenim a les estacions d’esquí de ca nostra i per altra banda, preguntant-ho al Dev tampoc m’ha sabut explicar massa els detalls. Per altra banda i el que m’ha acabat de confondre és que amb el material també va inclòs un guia (no sé perquè!). He pensat que era millor no fer elucubracions i que ja m’ho trobaria.
Ens ha costat arribar a dalt ja que la cua de cotxes que pujaven era impressionant, i a més, un tram de la carretera estava amb obres i hem estat aturats quasi una hora.
Mai m’hauria imaginat que esquiaria a l’Himalaia. Bé, això d’esquiar és un dir, perquè la “pista” no tenia més d’unes desenes de metres de llargada, l’estat de la neu era neu primavera i estava plena d’aprenents. Naturalment res de remuntadors ni màquines civilitzades. Tot a força de cames i peus. Me n’he anat una mica més amunt de la muntanya a un lloc que no hi havia tanta gent i he pogut fer tres o quatre pujades i baixades amb esquís. El guia per l’ùnic que m’ha servit ha sigut per portar-me els esquis des del cotxe fins a la pista.
De tornada a Manali he visitat el temple de Dungrhi dedicat a la deessa Hadimba i construït en mig d’un bosc anomenat Dungrhi Van Vihar. Dins aquest temple es respira un ambient de misteri i de solemnitat al mateix temps. És molt fosc i té dos nivells amb un espai pel sacrifici d’animals quan és festa grossa. La construcció en forma de pagoda data del 1553 per ordre d’un Rajà, i és de fusta amb unes meravelloses talles que representen figures d’animals, escenes de shivaisme i i llegendes populars de la regió.
Un cop acabada aquesta visita m’he anat a passejar tranquilament per un altre parc, el Van Vyhak Manali, per després ja fosquejant, xafardejar els mercats del poble instal·lats per tots el carrers i amb zones subterrànies i zones a l’exterior, plens de llum i color i amb molt moviment de persones, la majoria turistes del propi país.
Demà deixarem Manali per anar a Manikaran i després a Dharamsala on el govern tibetà fa 50 anys va establir la seva residència oficial en l’exili i on Sa Santedat el Dalai Lama té la seva llar
dissabte, 21 de març del 2009
d'un extrem a l'altre
Feia molt anys que no dormia en un cotxe, però com que ja sóc insensible a les incomoditats, he pogut dormir sense més problema.
El llarg viatge de quasi 700 kms que separen Delhi del poble de Manali a l’estat de Himachal Pradesh fets en 17 hores de trajecte, m’ha sorprès de nou en aquesta increïble Índia. Deixo enrere la terra desèrtica, plana, els pous secs, la calor i la baixa humitat, els camells i les cabres, la brutícia dels carrers. les cabanes, els Forts i els Temples. per una terra muntanyosa i verda, amb pics nevats, rius braus i eixordadors, fresca i humida, amb ases i ovelles. amb carrers nets, cases d’obra, i amb llocs de rafting i d’esquí. Fins i tot la gent és diferent ja que, apart de que aquí vagin abrigats, ningú m’ha vingut a oferir res encara. És a dir, un entorn molt més ric encara que menys màgic i exòtic que el vell Rajasthan, que per mí ha sigut meravellós i únic amb diferència.
Però un canvi també és interessant i per això estaré uns dies en aquest ambient, que no per ser conegut i més proper al de casa no deixarà de ser plaent.
Fa fred. M’he de posar el polar. Des de l’habitació on estic uns grans finestrals m’ensenyen els alts avets de l’altre banda del carrer. Abaix al voltant de l’entrada de l’hotel una reunió de “drivers”. Uns exhalen els fums de marihuana mentre d’altres escupen al terra les restes vermelloses del tabac mastegat de la boca, ambdues pràctiques molt generalitzades pels indis de l’Índia.
Cansat del viatge, en acabar d’escriure aniré a sopar i em posaré al llit amb llençols de veritat però un cop més sobre fusta. Sembla que el matalàs el tingui vedat.
El llarg viatge de quasi 700 kms que separen Delhi del poble de Manali a l’estat de Himachal Pradesh fets en 17 hores de trajecte, m’ha sorprès de nou en aquesta increïble Índia. Deixo enrere la terra desèrtica, plana, els pous secs, la calor i la baixa humitat, els camells i les cabres, la brutícia dels carrers. les cabanes, els Forts i els Temples. per una terra muntanyosa i verda, amb pics nevats, rius braus i eixordadors, fresca i humida, amb ases i ovelles. amb carrers nets, cases d’obra, i amb llocs de rafting i d’esquí. Fins i tot la gent és diferent ja que, apart de que aquí vagin abrigats, ningú m’ha vingut a oferir res encara. És a dir, un entorn molt més ric encara que menys màgic i exòtic que el vell Rajasthan, que per mí ha sigut meravellós i únic amb diferència.
Però un canvi també és interessant i per això estaré uns dies en aquest ambient, que no per ser conegut i més proper al de casa no deixarà de ser plaent.
Fa fred. M’he de posar el polar. Des de l’habitació on estic uns grans finestrals m’ensenyen els alts avets de l’altre banda del carrer. Abaix al voltant de l’entrada de l’hotel una reunió de “drivers”. Uns exhalen els fums de marihuana mentre d’altres escupen al terra les restes vermelloses del tabac mastegat de la boca, ambdues pràctiques molt generalitzades pels indis de l’Índia.
Cansat del viatge, en acabar d’escriure aniré a sopar i em posaré al llit amb llençols de veritat però un cop més sobre fusta. Sembla que el matalàs el tingui vedat.
lliçó d’humanitats
He dormit a casa del Dev. Li estic molt agraït per la deferència. És una casa molt humil. El llit és alhora l’armari i per tant no té matalàs ni llençols, sols una manta directa sobre la fusta i res més. De fet ja començo a estar acostumat a dormir en condicions no massa còmodes, però això també forma part de la meva aventura.
Dedico el dia d’avui a les humanitats. Després d’esmorzar hem anat a visitar la família de la seva dona. Una gent molt hospitalària com la majoria del país. Desseguida et fan entrar, et fan seure i t’ofereixen el chai amb galetes. En compensació els he “obsequiat” amb unes quantes fotos (els encanta que els fotografiïn!).
Això m’ha servit per conèixer en viu i en directe com viuen els de ciutat. La diferència amb els de poble és que aquest viuen en cabanes i en canvi aquí viuen en pisos d’obra, però el contingut és si fa o no fa el mateix. Cuinen a terra i amb les mateixes mans que acaben de passar per terra per recollir les peles de la ceba. I segons a on, les mosques acaben d’amanir l’espectacle. El llit a més a més fa de taula de menjador, d’armari, i de sofà. Per les cases es va descalç i el lavabo consisteix en un forat a terra i una aixeta que vessa l’aigua directa al terra amb un desaigua al mig. Una galleda i un pot fan de dutxa i una galleda més petita i una petita aixeta a sobre són el substitutiu del paper higiènic. Una de les moltes fites d’aquest viatge era per treure’m manies, i a fe de Déu que l’Índia és el lloc ideal per aconseguir-ho.
També he aprofitat per recollir algunes escenes que es veuen habitualment pels carrers i que són ben curioses. Feines, espectacles, culte i el que jo anomeno “art al carrer” que és un sens fi de cables i retalls de teles i cintes enganxades per tot arreu que s’afegeixen al desordre, a la brutícia i al que els occidentals veiem com a “caos” del país.
Avui aquesta nit comencem el tour de 7 dies per recórrer en cotxe els 3000 kms repartits entre l’Himatchal Pradesh i el Punjab. Avui hauré de dormir al cotxe. Ja no ve d’una mica!. Després em quedaran 3 dies per relaxar-me a Rishikesh i espero dormir damunt un matalàs encara que sigui primet.
Dedico el dia d’avui a les humanitats. Després d’esmorzar hem anat a visitar la família de la seva dona. Una gent molt hospitalària com la majoria del país. Desseguida et fan entrar, et fan seure i t’ofereixen el chai amb galetes. En compensació els he “obsequiat” amb unes quantes fotos (els encanta que els fotografiïn!).
Això m’ha servit per conèixer en viu i en directe com viuen els de ciutat. La diferència amb els de poble és que aquest viuen en cabanes i en canvi aquí viuen en pisos d’obra, però el contingut és si fa o no fa el mateix. Cuinen a terra i amb les mateixes mans que acaben de passar per terra per recollir les peles de la ceba. I segons a on, les mosques acaben d’amanir l’espectacle. El llit a més a més fa de taula de menjador, d’armari, i de sofà. Per les cases es va descalç i el lavabo consisteix en un forat a terra i una aixeta que vessa l’aigua directa al terra amb un desaigua al mig. Una galleda i un pot fan de dutxa i una galleda més petita i una petita aixeta a sobre són el substitutiu del paper higiènic. Una de les moltes fites d’aquest viatge era per treure’m manies, i a fe de Déu que l’Índia és el lloc ideal per aconseguir-ho.
També he aprofitat per recollir algunes escenes que es veuen habitualment pels carrers i que són ben curioses. Feines, espectacles, culte i el que jo anomeno “art al carrer” que és un sens fi de cables i retalls de teles i cintes enganxades per tot arreu que s’afegeixen al desordre, a la brutícia i al que els occidentals veiem com a “caos” del país.
Avui aquesta nit comencem el tour de 7 dies per recórrer en cotxe els 3000 kms repartits entre l’Himatchal Pradesh i el Punjab. Avui hauré de dormir al cotxe. Ja no ve d’una mica!. Després em quedaran 3 dies per relaxar-me a Rishikesh i espero dormir damunt un matalàs encara que sigui primet.
divendres, 20 de març del 2009
india railways
Bona la xarxa de trens sinó fos pels retards. El tren havia de sortir a les 9:15 de Varanasi i ha sortit a les 10:45. Així practico la virtut de la paciència.
L’arribada a Delhi vull suposar que serà 1,5 hores més tard, sigui a les 23:00. Total de recorregut amb el cuc de ferro: 775 kms.
Estic en un compartiment tranquil. Només hi ha una dona gran del país que només fa que eructar sorollosa i contínuament, arribant-se inclús a provocar arcades. Això d’eructar és una pràctica habitual de la gent d’aquí.
Realment el tren és còmode i més si puc distreure’m escrivint, preparant fotos i actualitzant el blog.
En arribar a Delhi em vindrà a recollir el meu ex-driver Dev i aniré a dormir a casa seva. De pas parlarem de si seguir o no el viatge amb ell. Em va plantejar fer una ruta pels estats del Punjab i del Himachal-Pradesh, apart es clar, dels mínims tres dies que vull passar a Rishikesh (Uttaranchal) intentant emular un mica als Beatles.
Tot dependrà del preu que em faci i de si vull descansar més dies a Risikesh amb els massatges ayurvedics, uns banys a les aigües -aquí netes- de la capçalera del Ganges i algunes sessions de meditació “transcendental”. Començo a estar saturat de kilòmetres i necessito una mica de relax.
L’arribada a Delhi vull suposar que serà 1,5 hores més tard, sigui a les 23:00. Total de recorregut amb el cuc de ferro: 775 kms.
Estic en un compartiment tranquil. Només hi ha una dona gran del país que només fa que eructar sorollosa i contínuament, arribant-se inclús a provocar arcades. Això d’eructar és una pràctica habitual de la gent d’aquí.
Realment el tren és còmode i més si puc distreure’m escrivint, preparant fotos i actualitzant el blog.
En arribar a Delhi em vindrà a recollir el meu ex-driver Dev i aniré a dormir a casa seva. De pas parlarem de si seguir o no el viatge amb ell. Em va plantejar fer una ruta pels estats del Punjab i del Himachal-Pradesh, apart es clar, dels mínims tres dies que vull passar a Rishikesh (Uttaranchal) intentant emular un mica als Beatles.
Tot dependrà del preu que em faci i de si vull descansar més dies a Risikesh amb els massatges ayurvedics, uns banys a les aigües -aquí netes- de la capçalera del Ganges i algunes sessions de meditació “transcendental”. Començo a estar saturat de kilòmetres i necessito una mica de relax.
dijous, 19 de març del 2009
l'Índia es purifica a Varanasi
Ahir la mort. Avui la vida. Aquest és un dels contrasts de l’Índia.
M’he llevat molt d’hora per poder veure la sortida del sol des d’una barca al riu Ganges. La ciutat es desperta quan el sol es lleva i és espectacular veure la quantitat d’ànimes que van a pregar i a purificar-se a les aigües “brutes” del seu riu sagrat.
He recorregut els principals Ghats del riu de sud a nord contemplant l’espectacle inèdit de la vida que vibra a la seva vorera. Homes fent la bugada. Santons en meditació. Persones tenint cura de la seva neteja personal. Altres pregant amb una ritual devoció. I tot això al costat mateix dels rituals fúnebres que queden immersos paradoxalment en aquesta eclosió de vida i color, espectacle que cada dia fa trontollar la sensibilitat dels turistes que constantment xafardegen en aquest especial entorn.
Realment l’Índia m’està arribant a fons. Després he anat a buscar a la Geraldine, una argentina que viu a Los Angeles i amiga del Quentin Tarantino (ves per on!), que ens vam conèixer ahir al vespre quan ens esborronàvem els dos per primera vegada veient la dansa de la mort. Hem esmorzat i hem anat a visitar el santuari del budisme, el lloc on Buda va fer el seu primer sermó. Està en un poble anomenat Sarnath a 11 kms de Varanasi: el museu arqueològic, el lloc venerat del primer sermó, el Dasmek Stupa de 35 mts d’alçada, i el temple de Sri Digamber. Tot en la zona més Budista de l’Ásia.
Al capvespre, hem tornat al riu. Amb una barca hem pujat cap al ghat principal on fan un ritual ple també de llum, foc i color, gaudit per centenars de persones des de dins i fora del riu, mentre una munió d’espelmes en un petit jaç de flors suren i il·luminen la superfície del Ganges. Un espectacle, com tots, digne de veure i d’assaborir amb tots els sentits ben a flor de pell.
M’he llevat molt d’hora per poder veure la sortida del sol des d’una barca al riu Ganges. La ciutat es desperta quan el sol es lleva i és espectacular veure la quantitat d’ànimes que van a pregar i a purificar-se a les aigües “brutes” del seu riu sagrat.
He recorregut els principals Ghats del riu de sud a nord contemplant l’espectacle inèdit de la vida que vibra a la seva vorera. Homes fent la bugada. Santons en meditació. Persones tenint cura de la seva neteja personal. Altres pregant amb una ritual devoció. I tot això al costat mateix dels rituals fúnebres que queden immersos paradoxalment en aquesta eclosió de vida i color, espectacle que cada dia fa trontollar la sensibilitat dels turistes que constantment xafardegen en aquest especial entorn.
Realment l’Índia m’està arribant a fons. Després he anat a buscar a la Geraldine, una argentina que viu a Los Angeles i amiga del Quentin Tarantino (ves per on!), que ens vam conèixer ahir al vespre quan ens esborronàvem els dos per primera vegada veient la dansa de la mort. Hem esmorzat i hem anat a visitar el santuari del budisme, el lloc on Buda va fer el seu primer sermó. Està en un poble anomenat Sarnath a 11 kms de Varanasi: el museu arqueològic, el lloc venerat del primer sermó, el Dasmek Stupa de 35 mts d’alçada, i el temple de Sri Digamber. Tot en la zona més Budista de l’Ásia.
Al capvespre, hem tornat al riu. Amb una barca hem pujat cap al ghat principal on fan un ritual ple també de llum, foc i color, gaudit per centenars de persones des de dins i fora del riu, mentre una munió d’espelmes en un petit jaç de flors suren i il·luminen la superfície del Ganges. Un espectacle, com tots, digne de veure i d’assaborir amb tots els sentits ben a flor de pell.
dimecres, 18 de març del 2009
l’Índia mor a Varanasi
El viatge en tren tota una experiència. Per sort he pogut dormir i m’han tocat uns veïns molt discrets. Un recorregut de 600 kms des d’Agra fets amb unes 12 hores de trajecte. He pogut aprofitar des de les 6 del matí que m’he llevat fins a les 12 que he arribat a Varanasi per actualitzar el blog i arxivar les fotos dels dos dies anteriors que no vaig poder-ho fer.
L’Índia cada dia em sorprèn amb alguna cosa. Però avui ha sigut el que més m’ha sorprès i que no se m’esborrarà mai del meu cervell. Per més paraules que busqui per definir el que he sentit, cap s’ajusta. No tinc paraules per descriure la barreja de sensacions que he rebut aquesta tarda, quan he anant a veure en un dels ghats del riu Ganges, els rituals fúnebres que s’hi fan les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Cremen una mitjana de 5 cadàvers alhora. La barreja d’olors del sàndal i la de carn cremada és indescriptible. S’ha de viure, s’ha de sentir. És del tot inexplicable. He tingut un cicerone que m’ha explicat tot el procés i he estat allà embadalit més de dues hores. Cap al final, un altre cop si més no més fort encara. Sense l’aparatositat del foc, però amb una intensitat emocional inavaluable he pogut contemplar l’escena de l’enterrament d’un nen petit. Embolcallat amb una roba blanca, una pedra lligada al seu cos i com una barca s’enduia al cos cap al mig del riu, i allà, amb la companyia dels que suposo que eren els seus familiars, el tiraven a l’aigua. No se m’oblidarà mai el cop que he rebut quan he sentit el soroll del cos i pedra al xocar amb l’aigua. No he pogut fer cap foto. Apart de que no està ben vist, tampoc hauria pogut prémer el disparador.
Demà a les cinc del matí he d’anar a fer un recorregut amb una barca per veure la sortida de sol des del riu Ganges. Diuen que és tota una altra experiència.
L’Índia cada dia em sorprèn amb alguna cosa. Però avui ha sigut el que més m’ha sorprès i que no se m’esborrarà mai del meu cervell. Per més paraules que busqui per definir el que he sentit, cap s’ajusta. No tinc paraules per descriure la barreja de sensacions que he rebut aquesta tarda, quan he anant a veure en un dels ghats del riu Ganges, els rituals fúnebres que s’hi fan les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Cremen una mitjana de 5 cadàvers alhora. La barreja d’olors del sàndal i la de carn cremada és indescriptible. S’ha de viure, s’ha de sentir. És del tot inexplicable. He tingut un cicerone que m’ha explicat tot el procés i he estat allà embadalit més de dues hores. Cap al final, un altre cop si més no més fort encara. Sense l’aparatositat del foc, però amb una intensitat emocional inavaluable he pogut contemplar l’escena de l’enterrament d’un nen petit. Embolcallat amb una roba blanca, una pedra lligada al seu cos i com una barca s’enduia al cos cap al mig del riu, i allà, amb la companyia dels que suposo que eren els seus familiars, el tiraven a l’aigua. No se m’oblidarà mai el cop que he rebut quan he sentit el soroll del cos i pedra al xocar amb l’aigua. No he pogut fer cap foto. Apart de que no està ben vist, tampoc hauria pogut prémer el disparador.
Demà a les cinc del matí he d’anar a fer un recorregut amb una barca per veure la sortida de sol des del riu Ganges. Diuen que és tota una altra experiència.
dimarts, 17 de març del 2009
la setena meravella
Salvant les onades de venedors com he pogut i desempallagant-me d’ells com millor he sabut, he arribat a la porta d’accés al recinte del Taj Mahal. La sensació que produeix veure aquell monstre de marbre blanc just quan travesses la porta d’accés és indescriptible. És d’una bellesa i grandesa tan extraordinària que la sang se t’atura dins les venes i gairebé les llàgrimes entelen els ulls. Realment fa honor a ser una de les meravelles del món. Construït en 22 anys (8 de construcció i 14 d’ornamentació i acabats) per més de 20.000 persones vingudes de tot Àsia, és tot un espectacle digne d’admirar. Et passaries hores embadalit repassant cada filigrana de les parets amb pedres precioses incrustades al marbre. Els contrastos de l’Índia queden aquí ben palesos doncs entre la bellesa i ostentació del Taj, i la brutícia i pobresa del carrer només hi ha una porta.
Un altre complex digne de veure és el Red Fort de l’època que governaven els mogols. Infestat de palaus al seu interior i cada un amb les seves pròpies característiques i la seva pròpia història.
Agra va ser ser la capital de l’imperi creat per Gengis Khan.
Avui és l’equador del meu viatge i la fi del cotxe que m’ha acompanyat aquests dies. A les 11:30 del vespre surt el tren que m’ha de portar a Varanasi.
Un altre complex digne de veure és el Red Fort de l’època que governaven els mogols. Infestat de palaus al seu interior i cada un amb les seves pròpies característiques i la seva pròpia història.
Agra va ser ser la capital de l’imperi creat per Gengis Khan.
Avui és l’equador del meu viatge i la fi del cotxe que m’ha acompanyat aquests dies. A les 11:30 del vespre surt el tren que m’ha de portar a Varanasi.
dilluns, 16 de març del 2009
carretera i ...història
La carretera d’avui va de Ranthanbhore fins a Agra i un bon tram per “autopista”. Destaco la paraula perquè una vegada més l’Índia em trenca els esquemes. Si, en una autopista ets pot trobar un vehicle circulant pel teu mateix carril però en direcció contrària. O arribar a un punt on hi ha un pas zebra. O unes cabres que creuen mansament l’asfalt. Els cons de senyalització no existeixen i en el seu lloc posen pedres amuntegades o barreres al mig que et trobes -sense previ avís- fent que de tres carrils se’n passi a un.
Superat el trauma de circulació, he arribat a prop d’Agra per visitar Fatehpur Sikri que va ser la capital de l’estat. El mausoleu del Sant Shaikh Salim Chist fet de marbre blanc al 1570, el palau Jodhi Bai amb tres diferents estils arquitectònics: mogol, musulmà i cristià, i més palaus i sales d’audiències públiques i privades de l’època.
Agra és una ciutat gran però molt lletja i amb molta pol·lució. La gent és embafadora i estressant gairebé ratllant l’agressió intentant vendre’t quelcom.
En resum, avui carretera i història han sigut els protagonistes del dia. Demà el Taj Mahal.
Superat el trauma de circulació, he arribat a prop d’Agra per visitar Fatehpur Sikri que va ser la capital de l’estat. El mausoleu del Sant Shaikh Salim Chist fet de marbre blanc al 1570, el palau Jodhi Bai amb tres diferents estils arquitectònics: mogol, musulmà i cristià, i més palaus i sales d’audiències públiques i privades de l’època.
Agra és una ciutat gran però molt lletja i amb molta pol·lució. La gent és embafadora i estressant gairebé ratllant l’agressió intentant vendre’t quelcom.
En resum, avui carretera i història han sigut els protagonistes del dia. Demà el Taj Mahal.
diumenge, 15 de març del 2009
entre natura
Escric aquest blog cada dia quan acabo la jornada i em serveix tant per relaxar-me, com per recopilar i passar balanç de tot el fet durant el dia. I a més em va bé perquè aprofito per deixar constància d’aquest viatge servint-me de diari. Si a més qui ho llegeix va sabent de mi, doncs millor que millor. En quant a les fotos –que és el que més feina em dona- ho faig com a seguretat ja que si passés qualsevol cosa al portàtil em quedaria sense cap. D’aquesta manera un recull significatiu de l’àlbum, queda guardat a Internet. Evidentment mai passaria la feina que em suposa el reportatge per davant de gaudir d’aquesta aventura. Cosa que intento fer al màxim i que crec que li estic traient tot el suc.
Avui ha sigut un dia entre natura. Al matí el safari que ha servit més de passeig que de safari pròpiament dit, doncs apart de quatre bestioles mal comptades, del rei de l’escenari –el tigre- res de res. Potser els ha espantat la meva melena pensant-se que era un lleó.
I malgrat ahir deia que no visitaria pedres antigues, per no perdre el costum a la tarda he visitat en el mateix escenari al damunt d’una serralada, un fort molt antic i en molt mal estat però que ha valgut la pena veure’l.
No m’acabo d’acostumar al menjar indi. Tot, absolutament tot condimentat amb herbes i espècies. I mira que m’hi esforço. Déu, com enyoro el pa amb tomàquet!
Avui ha sigut un dia entre natura. Al matí el safari que ha servit més de passeig que de safari pròpiament dit, doncs apart de quatre bestioles mal comptades, del rei de l’escenari –el tigre- res de res. Potser els ha espantat la meva melena pensant-se que era un lleó.
I malgrat ahir deia que no visitaria pedres antigues, per no perdre el costum a la tarda he visitat en el mateix escenari al damunt d’una serralada, un fort molt antic i en molt mal estat però que ha valgut la pena veure’l.
No m’acabo d’acostumar al menjar indi. Tot, absolutament tot condimentat amb herbes i espècies. I mira que m’hi esforço. Déu, com enyoro el pa amb tomàquet!
dissabte, 14 de març del 2009
una mica de tot
Visita a Jaipur. Més del mateix però amb un altre embolcall. L’Amber Palace que és el fort de la ciutat amb la seva història, els jardins de Hanak Bagh, una passejada amb elefant, que em feia il·lusió de fer però que amb 5 minuts ja en tens prou, doncs camina molt poc a poc i a sota d’un sol de justícia. Després el Gatore ki Chhatryan, que són una especie de temples-mausoleus i per acabar el tema visites el temple dels monos Mandir Thlkana Shrl Gattaji Trust on com és ja habitual són sagrats i campen per les seves en una sèrie d’edificis semi en runes. És veu que això de divinitzar coses i animals als indis els va molt.
De camí cap a Rathanbhore he parat en un “xiriguito” de la carretera i he pogut fer la meva petita dosi de “relacions humanes” per compensar una mica l’espessa agenda de visites històriques.
Avui no he dinat. No tinc massa gana. Em bec gairebé 3 litres d’aigua diaris doncs tinc els llavis i la boca molt ressecs i suposo que és per culpa de la molt baixa humitat que hi ha, que ho asseca tot.
Demà m’espera un petit safari amb camió. Un dia sense visites a pedres antigues i observar la natura suposo que m’anirà bé.
De camí cap a Rathanbhore he parat en un “xiriguito” de la carretera i he pogut fer la meva petita dosi de “relacions humanes” per compensar una mica l’espessa agenda de visites històriques.
Avui no he dinat. No tinc massa gana. Em bec gairebé 3 litres d’aigua diaris doncs tinc els llavis i la boca molt ressecs i suposo que és per culpa de la molt baixa humitat que hi ha, que ho asseca tot.
Demà m’espera un petit safari amb camió. Un dia sense visites a pedres antigues i observar la natura suposo que m’anirà bé.
divendres, 13 de març del 2009
moooolta carretera!!!
Aquí les distàncies són tan grans que els kilòmetres sembla que no passin. Si hagués fet aquest recorregut amb tren encara estaria a Jaisalmer.
He fet el recorregut d’Udaipur a Pushkar de 360 Km amb una parada al poblat de Shilpgram on hi han representades totes les regions de l’Índia. Cabanes, artesania, estris..., amb un guia que parlava l’anglès molt bé i molt ben documentat. Ha sigut molt interessant. Després carretera altra vegada amb el mateix de sempre, persones penjades de les portes dels cotxes, milers de camions transportant blocs enormes de marbre-granit blanc, camions super-carregats, bogeria a la carretera... situacions que ara ja no em sorprenen.
Un cop a Pushkar, he visitat el Temple de Brahma, l’únic temple hindú de tota l’Índia dedicat exclusivament a Brahma. Després un passeig tranquil i relaxat pels carrers plens de comerços on avui excepcionalment no m’han pressionat per comprar res (cosa estranya!). He baixat al llac que és sagrat (l’Índia és plena de coses sagrades: vaques, rates, llacs..), i per tant m’he hagut de descalçar com en tots els temples. He baixat per un dels 52 ghats o escales d’accés que hi ha en tot el perímetre. La vorera plena de merda, però ves per on la merda ara ja té un cert encant.
I tot seguit 130 km més fins a Jaipur. Una ciutat molt gran. Check-in a l’hotel, sopar una mica i aviat a dormir que demà em toca diana a les 7 del matí.
He fet el recorregut d’Udaipur a Pushkar de 360 Km amb una parada al poblat de Shilpgram on hi han representades totes les regions de l’Índia. Cabanes, artesania, estris..., amb un guia que parlava l’anglès molt bé i molt ben documentat. Ha sigut molt interessant. Després carretera altra vegada amb el mateix de sempre, persones penjades de les portes dels cotxes, milers de camions transportant blocs enormes de marbre-granit blanc, camions super-carregats, bogeria a la carretera... situacions que ara ja no em sorprenen.
Un cop a Pushkar, he visitat el Temple de Brahma, l’únic temple hindú de tota l’Índia dedicat exclusivament a Brahma. Després un passeig tranquil i relaxat pels carrers plens de comerços on avui excepcionalment no m’han pressionat per comprar res (cosa estranya!). He baixat al llac que és sagrat (l’Índia és plena de coses sagrades: vaques, rates, llacs..), i per tant m’he hagut de descalçar com en tots els temples. He baixat per un dels 52 ghats o escales d’accés que hi ha en tot el perímetre. La vorera plena de merda, però ves per on la merda ara ja té un cert encant.
I tot seguit 130 km més fins a Jaipur. Una ciutat molt gran. Check-in a l’hotel, sopar una mica i aviat a dormir que demà em toca diana a les 7 del matí.
dijous, 12 de març del 2009
jardins, museus i altres “rajanades”
Ahir a la nit se’m va encendre la llum d’alarma. Defecacions liquades m’han alarmat. Dos Fortasec coll avall i règim del meu amic indi: plàtans i iogurt. De moment fins ara ho he pogut aturar i penso que ja està controlat.
Avui ha tocat una tanda de jardins i museus, per variar una mica. Primer els jardins Sahali Ki Bari. Després al jardí dedicat a Nehru en una illa enmig del llac Pichula (el llac artificial més gran d’Àsia) i després una visita al enorme City Palace o Maharana of Menwar. Tot gira entorn dels Marajàs de cada zona.
A la tarda a prendre unes fotos de la posta de sol des d’un Fort dalt d’una muntanya i després assistir a una representació d’un concert de cultura índia al Museu local Dharohar per tancar el dia.
Per cert, al matí he perdut les dues primeres hores intentant esbrinar que havia passat amb el “saldo” de la targeta de pre-pagament d’internet. No em quadrava res, i resulta que la càrrega que vaig fer ahir de 980 rupies, el senyor de Tata Indicom només en va fer 350. No he aconseguit aclarir el per què. Tots els meus esforços han sigut en va. Tot embrollat, ni clar ni net. Al final i després d’emprenyar-me molt he aconseguit que em carreguessin la diferència que em faltava. En fi, l’Índia és increïble!!
Avui ha tocat una tanda de jardins i museus, per variar una mica. Primer els jardins Sahali Ki Bari. Després al jardí dedicat a Nehru en una illa enmig del llac Pichula (el llac artificial més gran d’Àsia) i després una visita al enorme City Palace o Maharana of Menwar. Tot gira entorn dels Marajàs de cada zona.
A la tarda a prendre unes fotos de la posta de sol des d’un Fort dalt d’una muntanya i després assistir a una representació d’un concert de cultura índia al Museu local Dharohar per tancar el dia.
Per cert, al matí he perdut les dues primeres hores intentant esbrinar que havia passat amb el “saldo” de la targeta de pre-pagament d’internet. No em quadrava res, i resulta que la càrrega que vaig fer ahir de 980 rupies, el senyor de Tata Indicom només en va fer 350. No he aconseguit aclarir el per què. Tots els meus esforços han sigut en va. Tot embrollat, ni clar ni net. Al final i després d’emprenyar-me molt he aconseguit que em carreguessin la diferència que em faltava. En fi, l’Índia és increïble!!
dimecres, 11 de març del 2009
dia acolorit
Fa tres dies que no he tingut connexió i per tant no he pogut actualitzar el blog ni pujar fotos.
Per tant acabo de publicar també els passats dies 8, 9 i 10.
Abans que res, dir que avui he aconseguit veure 5 persones en una moto: tres adults i dos de petits intercalats, Això és l’Índia. Ara esperaré veure’n sis.
Ahir i avui és festa nacional del país. És el que en diuen el Holy o la festa dels colors. Així que amb pols de colors ens hem anat pintant la cara, braços, la roba... tot el cos. La samarreta queda inservible però la guardaré com a record.
Després seguint la mateixa línia d’ahir he anat a visitar un poblat més. En una de les cabanes hi havia més de 25 persones entre vells, joves i canalla, assegudes a fora. M’han donat la benvinguda i m’han fet entrar. M’entusiasma barrejar-me entre aquesta gent i ser un més del grup. M’han ofert tè i no he considerat convenient rebutjar-lo, així que n’he demanat poc i amb la por al cos me l’he begut. No era por de fàstic sinó per l’aigua, que encara que segur que era bullida doncs estava calent, no m’agradaria agafar cap malaltia.
He pogut assistir a un ritual (que no sé a què treia cap, doncs el guia no m’ho ha posat gens fàcil) que consistia en fer una rodona entre tots i encerclant a un jove assegut a terra amb un nen de dos mesos als braços, amb unes flors a terra, colpejaven amb un bastó de canya de bambú a un altre bastó posat de través mentre cantaven. Naturalment m’han ofert de participar i ho he fet.
Ja ho he dit i no em cansaré de repetir-ho: aquesta és l’Índia que em fascina.
Per tant acabo de publicar també els passats dies 8, 9 i 10.
Abans que res, dir que avui he aconseguit veure 5 persones en una moto: tres adults i dos de petits intercalats, Això és l’Índia. Ara esperaré veure’n sis.
Ahir i avui és festa nacional del país. És el que en diuen el Holy o la festa dels colors. Així que amb pols de colors ens hem anat pintant la cara, braços, la roba... tot el cos. La samarreta queda inservible però la guardaré com a record.
Després seguint la mateixa línia d’ahir he anat a visitar un poblat més. En una de les cabanes hi havia més de 25 persones entre vells, joves i canalla, assegudes a fora. M’han donat la benvinguda i m’han fet entrar. M’entusiasma barrejar-me entre aquesta gent i ser un més del grup. M’han ofert tè i no he considerat convenient rebutjar-lo, així que n’he demanat poc i amb la por al cos me l’he begut. No era por de fàstic sinó per l’aigua, que encara que segur que era bullida doncs estava calent, no m’agradaria agafar cap malaltia.
He pogut assistir a un ritual (que no sé a què treia cap, doncs el guia no m’ho ha posat gens fàcil) que consistia en fer una rodona entre tots i encerclant a un jove assegut a terra amb un nen de dos mesos als braços, amb unes flors a terra, colpejaven amb un bastó de canya de bambú a un altre bastó posat de través mentre cantaven. Naturalment m’han ofert de participar i ho he fet.
Ja ho he dit i no em cansaré de repetir-ho: aquesta és l’Índia que em fascina.
dimarts, 10 de març del 2009
país de contrasts.
Avui he anat de Jodhpur a Ranakpur, Dues hores de viatge que han sigut suficients per què el paisatge canviés substancialment.
D’una zona àrida i deserta a una zona més verda, amb arbres frondosos, flors i muntanyes.
Avui és com una petita treva en un oasi de tranquil·litat. He visitat el complex de temples jainistes en una zona apartada de tot i quasi perduda en una vall. El temple principal està construït amb marbre i té 29 sales amb 1444 pilars amb diferents representacions tots ells.
Més tard, quan ja el sol no escalfava tant, he anat amb un noi de la zona que parla una mica anglès a visitar un poblat. Aquí no hi ha turisme. Hi ha la realitat. I torno a dir que més enllà dels marbres del Temple hi ha persones i aquestes són les que m’omplen més el viatge. Compartir uns moments amb aquesta gent és quelcom inexplicable. Tant com la sortida de sol al desert. Només per aquests moments ja ha valgut la pena de venir.
La família està composada de sis persones. L’àvia, el pare, tres marrecs i una nena. La mare va morir fa set mesos i la nena -la més petita dels germans- te les cames malament des del naixement. El pare i el fill més gran no hi eren.Viuen en una cabana i són realment pobres. M’ha passat pel cap “apadrinar” aquests marrecs, però no sé com fer-ho. Ho hauré d’investigar.
Les expressions de les cares de les persones d’aquí i sobretot els seus ulls, em captiven.
Aquesta és l’Índia que em fascina. Lluny, queden els pilars de marbre i els rivets d’or del Temple i més lluny encara, els trons dels Maharajàs.
D’una zona àrida i deserta a una zona més verda, amb arbres frondosos, flors i muntanyes.
Avui és com una petita treva en un oasi de tranquil·litat. He visitat el complex de temples jainistes en una zona apartada de tot i quasi perduda en una vall. El temple principal està construït amb marbre i té 29 sales amb 1444 pilars amb diferents representacions tots ells.
Més tard, quan ja el sol no escalfava tant, he anat amb un noi de la zona que parla una mica anglès a visitar un poblat. Aquí no hi ha turisme. Hi ha la realitat. I torno a dir que més enllà dels marbres del Temple hi ha persones i aquestes són les que m’omplen més el viatge. Compartir uns moments amb aquesta gent és quelcom inexplicable. Tant com la sortida de sol al desert. Només per aquests moments ja ha valgut la pena de venir.
La família està composada de sis persones. L’àvia, el pare, tres marrecs i una nena. La mare va morir fa set mesos i la nena -la més petita dels germans- te les cames malament des del naixement. El pare i el fill més gran no hi eren.Viuen en una cabana i són realment pobres. M’ha passat pel cap “apadrinar” aquests marrecs, però no sé com fer-ho. Ho hauré d’investigar.
Les expressions de les cares de les persones d’aquí i sobretot els seus ulls, em captiven.
Aquesta és l’Índia que em fascina. Lluny, queden els pilars de marbre i els rivets d’or del Temple i més lluny encara, els trons dels Maharajàs.
dilluns, 9 de març del 2009
fascinant!
He dormit a Jaisalmer bé, però massa poc. Ahir entre pitos i flautes em posava a dormir a les 2 i avui a les 8 ja m’he hagut de llevar. Realment vaig curt de son.
Per la carretera, una imatge que impressiona és la dels autobusos plens a vessar amb persones penjades de les portes i el sostre també ple de personal i bagatges que encara no sé com s’aguanten. Les motos en general també estan super-utilitzades doncs transporten des d’una fins a 4 persones (fins ara no n’he vist cap amb 5!) i naturalment sense casc. En aquest aspecte aprofiten be els recursos del transport,
Després de fer 350 kms hem arribat a Jodhpur. Una ciutat de 850.000 habitants i per tant amb les mateixes connotacions de Delhi. Amb un mercat enorme on es pot trobar de tot i el Fort de Mehrangarh que sembla ser és l’únic en el món que no ha pogut ser mai conquerit per cap enemic pel seu disseny estructural que l’ha fet inexpugnable.
Allà dins el Marajàs estaven ben protegits i realment vivien amb un luxe espectacular amb les seves dones i concubines i tota mena d’exquisideses -com sempre- només a l’abast del més poderós.
Quina colla de Rajsputes!!!
Per la carretera, una imatge que impressiona és la dels autobusos plens a vessar amb persones penjades de les portes i el sostre també ple de personal i bagatges que encara no sé com s’aguanten. Les motos en general també estan super-utilitzades doncs transporten des d’una fins a 4 persones (fins ara no n’he vist cap amb 5!) i naturalment sense casc. En aquest aspecte aprofiten be els recursos del transport,
Després de fer 350 kms hem arribat a Jodhpur. Una ciutat de 850.000 habitants i per tant amb les mateixes connotacions de Delhi. Amb un mercat enorme on es pot trobar de tot i el Fort de Mehrangarh que sembla ser és l’únic en el món que no ha pogut ser mai conquerit per cap enemic pel seu disseny estructural que l’ha fet inexpugnable.
Allà dins el Marajàs estaven ben protegits i realment vivien amb un luxe espectacular amb les seves dones i concubines i tota mena d’exquisideses -com sempre- només a l’abast del més poderós.
Quina colla de Rajsputes!!!
diumenge, 8 de març del 2009
on la història i el present es confonen
Un cop esmorzat al Resort de Khuri, he anat a visitar el poblat. Un jovenet nadiu que parlava una mica anglès m’ha fet de cicerone. El poble subsisteix per la ramaderia de la que se n’encarreguen el homes, i dels treballs a ma (patchwork) que fan les dones a més de fer les elaboracions domèstiques derivades de la llet i anar a buscar l’aigua als pous de la zona. Els treballs manuals bàsicament fets amb teixits, els venen a un comerciant que els fa arribar als llocs turístics del país, i que suposo que compren molt barat i venent molt car.
És un poble que fa pocs anys encara no tenia llum elèctrica. Avui ja en té però amb restriccions, i l’aigua l’agafen de pous de la zona i que les dones tal com he dit són les encarregades de proveir-ne transportant-la amb les típiques gerres al cap, cap a la cisterna que cada casa té.
Afortunadament hi ha una escola on els nens van a classe cada dia des de les 10 del matí fins a les 5 de la tarda amb una hora per dinar. El clima és extrem, doncs a l’estiu s’arriba fàcilment als 50 graus de temperatura.
Un cops fets els 40 kilòmetres, he arribat a Jaisalmer, la ciutat més oriental de l’Índia, situada en una vasta extensió del desert Thar. És una ciutat plena de color i tradició. Aspre però molt rica en història.
El més destacable de la ciutat és el Fort, fundat al segle XII que s’alça 80 mts per sobre de la ciutat. Les principals ciutats d’aquesta zona del Rajasthan tenen el seu Fort que havia sigut la seu i la protecció dels Marajàs.
És un poble que fa pocs anys encara no tenia llum elèctrica. Avui ja en té però amb restriccions, i l’aigua l’agafen de pous de la zona i que les dones tal com he dit són les encarregades de proveir-ne transportant-la amb les típiques gerres al cap, cap a la cisterna que cada casa té.
Afortunadament hi ha una escola on els nens van a classe cada dia des de les 10 del matí fins a les 5 de la tarda amb una hora per dinar. El clima és extrem, doncs a l’estiu s’arriba fàcilment als 50 graus de temperatura.
Un cops fets els 40 kilòmetres, he arribat a Jaisalmer, la ciutat més oriental de l’Índia, situada en una vasta extensió del desert Thar. És una ciutat plena de color i tradició. Aspre però molt rica en història.
El més destacable de la ciutat és el Fort, fundat al segle XII que s’alça 80 mts per sobre de la ciutat. Les principals ciutats d’aquesta zona del Rajasthan tenen el seu Fort que havia sigut la seu i la protecció dels Marajàs.
dissabte, 7 de març del 2009
la immensitat als meus ulls
No sempre podré escriure al blog al mateix dia, tal com va ser el cas d’ahir. Però per poc que pugui intentaré no saltar-me cap dia, malgrat hagi de fer doble esforç quan ho pugui fer.
També m’agradaria pujar més fotos al Flick, però tarden molt a pujar i la veritat prefereixo invertir el temps en coses més profitoses per mi.
Un dia que recordaré, no pel viatge de Bikaner a Khuri que ha sigut llarg i avorrit enmig d’un paisatge inhòspit, ni per la visita al Temple de Karni Mata on descalç passejes enmig de milers de rates “sagrades” que t’arriben a ensumar els peus(sí, l'Índia té per nosaltres moltes coses estranyes) sinó per la meva primera experiència en un desert.
Després de més de 400 kms he arribat a Khuri. Un poblat de 800 habitants amb les cases que m’ha recordat les típiques cabanes africanes i on la gent viu exclusivament del bestiar: cabres, vaques, paons reals i naturalment camells. Això no té més d’anormal que le exoticitat del lloc, però per mi ha sigut molt plaent l’experiència de passar una nit en ple desert sense teulada de cap mena i amb el ulls fits en el cel amb la nostra lluna – la mateixa de casa- uns núvols que trencaven l’uniformitat d’un cel farcit d’estrelles a vessar.
Tot i els meus dubtes inicials – doncs confesso ser poruc- he acceptat la idea de fer-ho, ja que crec que era una oportunitat probablement irrepetible i no és questió ara de perdre’s res.
Realment, ara un cop passat puc dir que l’experiència ha sigut d’aquelles que no s’obliden mai, tot i que he dormit fatal doncs massa còmode pel que estem habituals no és. El silenci absolut, l’immensitat del cel i la claror espaterrant d’una lluna quasi plena, estirat en un bressol damunt la freda sorra de la nit, s’ha de viure. No es pot explicar amb paraules, doncs és un munt de sensacions tant a flor de pell com en l’interior, que només es poden sentir.
Naturalment aquest moment tan excitant va fer que em costés d’adormir-me. No sé a quina hora deuria ser, però és ben igual. Només sé que m’ha despertat un cop més fort de vent, que m’ha fet entrar sorra a dins del “llit” (una manta a terra i una altra per tapar-me). Encara era a plena nit i el fred era força intens, cosa que m’ha fet tornar a tapar desseguida –cap inclós- mentre escoltava un solitari bram del camell un tros més enllà.
Quan m’he tornar a despertar ha coincidit just al moment de la sortida de sol. Algú que vetlla per mi m’ha fet despertar per gaudir d’un espectacle únic. Veure el sol rogent de l’alba damunt d’una duna, per un foradet de les dues mantes a nivell dels meus ulls, crec que se m’esborrarà mai.
Malgrat el fred de fora, no he pogut més que aixecar-me i disparar unes quantes fotos, encara que mai aquestes fotos parlaràn del que dintre meu vaig sentir.
També m’agradaria pujar més fotos al Flick, però tarden molt a pujar i la veritat prefereixo invertir el temps en coses més profitoses per mi.
Un dia que recordaré, no pel viatge de Bikaner a Khuri que ha sigut llarg i avorrit enmig d’un paisatge inhòspit, ni per la visita al Temple de Karni Mata on descalç passejes enmig de milers de rates “sagrades” que t’arriben a ensumar els peus(sí, l'Índia té per nosaltres moltes coses estranyes) sinó per la meva primera experiència en un desert.
Després de més de 400 kms he arribat a Khuri. Un poblat de 800 habitants amb les cases que m’ha recordat les típiques cabanes africanes i on la gent viu exclusivament del bestiar: cabres, vaques, paons reals i naturalment camells. Això no té més d’anormal que le exoticitat del lloc, però per mi ha sigut molt plaent l’experiència de passar una nit en ple desert sense teulada de cap mena i amb el ulls fits en el cel amb la nostra lluna – la mateixa de casa- uns núvols que trencaven l’uniformitat d’un cel farcit d’estrelles a vessar.
Tot i els meus dubtes inicials – doncs confesso ser poruc- he acceptat la idea de fer-ho, ja que crec que era una oportunitat probablement irrepetible i no és questió ara de perdre’s res.
Realment, ara un cop passat puc dir que l’experiència ha sigut d’aquelles que no s’obliden mai, tot i que he dormit fatal doncs massa còmode pel que estem habituals no és. El silenci absolut, l’immensitat del cel i la claror espaterrant d’una lluna quasi plena, estirat en un bressol damunt la freda sorra de la nit, s’ha de viure. No es pot explicar amb paraules, doncs és un munt de sensacions tant a flor de pell com en l’interior, que només es poden sentir.
Naturalment aquest moment tan excitant va fer que em costés d’adormir-me. No sé a quina hora deuria ser, però és ben igual. Només sé que m’ha despertat un cop més fort de vent, que m’ha fet entrar sorra a dins del “llit” (una manta a terra i una altra per tapar-me). Encara era a plena nit i el fred era força intens, cosa que m’ha fet tornar a tapar desseguida –cap inclós- mentre escoltava un solitari bram del camell un tros més enllà.
Quan m’he tornar a despertar ha coincidit just al moment de la sortida de sol. Algú que vetlla per mi m’ha fet despertar per gaudir d’un espectacle únic. Veure el sol rogent de l’alba damunt d’una duna, per un foradet de les dues mantes a nivell dels meus ulls, crec que se m’esborrarà mai.
Malgrat el fred de fora, no he pogut més que aixecar-me i disparar unes quantes fotos, encara que mai aquestes fotos parlaràn del que dintre meu vaig sentir.
divendres, 6 de març del 2009
anem millorant
Abans que res, agraïr el suport dels qui em llegiu. Sabeu o us podeu imaginar l'important que és sentir-se recolzat, i més quan estàs sol i lluny de casa.
Després dels primers moments d’inestabilitat al haver de canviar el xip català pel indi, sembla que tot es va posant al seu lloc. Avui ha sigut un dia de menys gestions i més turístic, tal com hauria de ser per lògica. He visitat el matí el poble de Mandawa i he pres contacte amb la seva gent. Com tots els indis de les zones més o menys turístiques porten el pinyó posat i aprofiten qualsevol avinentesa per portar-te cap al seu terreny on vendre’t el seus productes. Arriba a ser inclús molest haver d’anar donant negatives a tort i a dret, però així està muntat i així s’ha de fer. I si et decideixes a comprar, llavors ve la segona part que és el preceptiu regateig. Realment pel qui no li agrada aquesta manera de fer resulta una mica pesat.
En canvi, el que no té preu és tractar amb qui no té res a vendre (frase que sense voler té dos interpretacions, i que una d’elles és una obvietat :-), i en especial la mainada, amb la seva espontaneïtat i frescor.
Tornant a fer ruta, amb una llarga i solitària carretera envoltada d’un paisatge semi-desèrtic i amb una calor bastant sufocant he arribat a Binaker, destí final de l’etapa d’avui. El poble que m’imaginava ha sigut en realitat una ciutat que supera el 500.000 habitants. No arriba a ser com Delhi, però Déu n’hi do. Altra vegada la mateixa sensació que els primers dos dies, però ara ja més curat d’espants.
He visitat el Fort Junagarh construït a finals del segle XVI i lloc on el Maharajas feien de les seves, i després els casc antic de la ciutat amb els carrers estrets i abarrotats de petits comerços i amb el clavegueram a banda i banda del carrer obert als ulls i nas de tothom. A més dels habituals actors que ja no repetiré mai més de les vaques, cabres, gent bicicletes....... Per cert, albiro que pot ser veritat això que diuen de que les pudors de l'Ìndia es converteixen en un aroma que et pot arribar a impregnar. Poc a poc. De moment avui ha sigut el tercer dia.
Apunt d’anar a dormir. Demà em toca diana a les 6 per anar a Jaisalmer, ciutat on hi ha les forces militars de l’Índia per ser fronterer amb el Pakistàn. Amb una mica de sort, intentaré muntar-m’ho per anar a fer el camell pel desert. Uii.. que no em descuidi el barret sinó em quedaré amb la closca de fora més torrada del que ja la tinc per dins.
Després dels primers moments d’inestabilitat al haver de canviar el xip català pel indi, sembla que tot es va posant al seu lloc. Avui ha sigut un dia de menys gestions i més turístic, tal com hauria de ser per lògica. He visitat el matí el poble de Mandawa i he pres contacte amb la seva gent. Com tots els indis de les zones més o menys turístiques porten el pinyó posat i aprofiten qualsevol avinentesa per portar-te cap al seu terreny on vendre’t el seus productes. Arriba a ser inclús molest haver d’anar donant negatives a tort i a dret, però així està muntat i així s’ha de fer. I si et decideixes a comprar, llavors ve la segona part que és el preceptiu regateig. Realment pel qui no li agrada aquesta manera de fer resulta una mica pesat.
En canvi, el que no té preu és tractar amb qui no té res a vendre (frase que sense voler té dos interpretacions, i que una d’elles és una obvietat :-), i en especial la mainada, amb la seva espontaneïtat i frescor.
Tornant a fer ruta, amb una llarga i solitària carretera envoltada d’un paisatge semi-desèrtic i amb una calor bastant sufocant he arribat a Binaker, destí final de l’etapa d’avui. El poble que m’imaginava ha sigut en realitat una ciutat que supera el 500.000 habitants. No arriba a ser com Delhi, però Déu n’hi do. Altra vegada la mateixa sensació que els primers dos dies, però ara ja més curat d’espants.
He visitat el Fort Junagarh construït a finals del segle XVI i lloc on el Maharajas feien de les seves, i després els casc antic de la ciutat amb els carrers estrets i abarrotats de petits comerços i amb el clavegueram a banda i banda del carrer obert als ulls i nas de tothom. A més dels habituals actors que ja no repetiré mai més de les vaques, cabres, gent bicicletes....... Per cert, albiro que pot ser veritat això que diuen de que les pudors de l'Ìndia es converteixen en un aroma que et pot arribar a impregnar. Poc a poc. De moment avui ha sigut el tercer dia.
Apunt d’anar a dormir. Demà em toca diana a les 6 per anar a Jaisalmer, ciutat on hi ha les forces militars de l’Índia per ser fronterer amb el Pakistàn. Amb una mica de sort, intentaré muntar-m’ho per anar a fer el camell pel desert. Uii.. que no em descuidi el barret sinó em quedaré amb la closca de fora més torrada del que ja la tinc per dins.
dijous, 5 de març del 2009
dia de trànsit, però interessant
Avui ha sigut un dia de trànsit. He marxat de Delhi per anar a Mandawa a l’estat del Rajasthan per demà seguir camí a Bikaner. Faig la ruta per aquesta zona amb cotxe i conductor, ja que hi ha molt pocs trens i els pocs que hi ha no hi havia places, a més de que les coses a visitar són fora de les ciutats i igualment es necessita un cotxe per arribar-hi.
La sortida de Delhi (he tardat més d’una hora per sortir) ha sigut durísima per mi. Aquella pobresa extrema de la perifèria de la capital, combinada amb la polseguera dels carrers, el caos total, el soroll, la brutícia i males olors, i aquella quantitat ingent de persones que amb una perspectiva de futur gens afalagadora sobreviu enmig de xaboles petites i indecents, m’ha superat. M’ofegava. Fins al punt de plantejar-me el perquè jo he de patir tot això puguen estar còmodament a casa. No sé d’on he tret les forces per no fer recular al conductor. I gràcies a que no ho he fet, he pogut palpar dins meu un canvi radical de sensacions. Un cop fora de Delhi, en cada un dels pobles que anava passant, tot i que es manté el mateix decorat i els actors són els mateixos, l’obra és diferent. Hi ha quelcom que no sé definir i que m’ha modificat completament el meu estat d’ànim. No sé què és. Per més que ho intento esbrinar no en trobo la resposta. Potser la merda és la mateixa, però l’olor és diferent. Potser l’encaix de la gent dins de la gran ciutat dóna una perspectiva diferent a les persones molt més “lliures” en els pobles. Potser.... però és igual, el cas és que he canviat totalment d’estat i he encarat de bell nou el viatge amb la il·lusió que correspon.
La nota de color que ha acabat de refer-me ha sigut l’abordatge de un grapat de nens i nenes de totes les mides, per la finestra del cotxe un cop aturat per pagar les taxes de circulació, demanant-me xocolata i rupies. Els he tocat un per un, acariciant-los i aquell grapat de somriures de molts ulls d’un negre intens i brillant, se m’ha clavat fons. Gràcies a la tacanyeria catalana que m’ha fet que no els donés res, he pogut descobrir que els he deixat igual de contents, agraïts i amb el mateix dibuix al rostre que quan han arribat. Em consola aquest fet, malgrat que m’arrepenteixo de no haver-los ajudat una mica. Aquesta senzilla escena d’agraïment per no res, m’ha fet recordar que més important que els monuments i joies històriques, és el tracte amb les persones. Són dos enriquiments personals iguals, però de molt diferent intensitat.
La sortida de Delhi (he tardat més d’una hora per sortir) ha sigut durísima per mi. Aquella pobresa extrema de la perifèria de la capital, combinada amb la polseguera dels carrers, el caos total, el soroll, la brutícia i males olors, i aquella quantitat ingent de persones que amb una perspectiva de futur gens afalagadora sobreviu enmig de xaboles petites i indecents, m’ha superat. M’ofegava. Fins al punt de plantejar-me el perquè jo he de patir tot això puguen estar còmodament a casa. No sé d’on he tret les forces per no fer recular al conductor. I gràcies a que no ho he fet, he pogut palpar dins meu un canvi radical de sensacions. Un cop fora de Delhi, en cada un dels pobles que anava passant, tot i que es manté el mateix decorat i els actors són els mateixos, l’obra és diferent. Hi ha quelcom que no sé definir i que m’ha modificat completament el meu estat d’ànim. No sé què és. Per més que ho intento esbrinar no en trobo la resposta. Potser la merda és la mateixa, però l’olor és diferent. Potser l’encaix de la gent dins de la gran ciutat dóna una perspectiva diferent a les persones molt més “lliures” en els pobles. Potser.... però és igual, el cas és que he canviat totalment d’estat i he encarat de bell nou el viatge amb la il·lusió que correspon.
La nota de color que ha acabat de refer-me ha sigut l’abordatge de un grapat de nens i nenes de totes les mides, per la finestra del cotxe un cop aturat per pagar les taxes de circulació, demanant-me xocolata i rupies. Els he tocat un per un, acariciant-los i aquell grapat de somriures de molts ulls d’un negre intens i brillant, se m’ha clavat fons. Gràcies a la tacanyeria catalana que m’ha fet que no els donés res, he pogut descobrir que els he deixat igual de contents, agraïts i amb el mateix dibuix al rostre que quan han arribat. Em consola aquest fet, malgrat que m’arrepenteixo de no haver-los ajudat una mica. Aquesta senzilla escena d’agraïment per no res, m’ha fet recordar que més important que els monuments i joies històriques, és el tracte amb les persones. Són dos enriquiments personals iguals, però de molt diferent intensitat.
dimecres, 4 de març del 2009
el primer dia
He passat mala nit. Em vaig posar al llit molt desanimat i m’ha costat d’agafar el son.
La primera impressió de l’Ìndia no va ser massa afalagadora que diguem. Tot molt fosc, cutre i caòtic. Em va costar també agafar cobertura de xarxa del mòbil amb el roaming activat i això em va acabar d’atabalar.
Avui m’he llevat procurant que l’estat d’ànim d’ahir no m’afectés massa. He pogut anar a l’ambaixada a registrar-me i després de vàries peripècies he aconseguit la connexió a internet i he pogut visitar dos llocs d’interès turístic.
El desplaçament en part ha sigut fet amb un dels típics “rickshaws” (tricicles coberts amb seient al darrere de colors verd i groc) i en part amb el cotxe que m’ha ofert de provar el cap d’una oficina de turisme que he anat a pa rar en intentar resoldre el tema d’internet. Història que no detallaré per no estendre’m massa.
Tant amb un mitjà com en l’altre, he quedat sorprès per la sort que tenen els conductors de Delhi – tots sense excepció- i per la seva perícia en la conducció suïcida en un mar de batibull increíble esquivant molt temeràriament a altres cotxes, autobusos, vaques, carros amb cavalls, cavalls sense carro, carros sense cavall, rickshaws, bicicletes, gossos, i munts de merda de tota mena. Tot això passa a la capital del país i a més, amanit amb la contaminació acústica provocada pels clàxons dels cotxes bramant incansablement per obrir-se pas enmig d’aquest caos estressant. No em vull ni imaginar el que passarà en els pobles per on tinc intenció de passar. D’entrada costa de digerir. Però quan portes ja una estona de safari, t’acabes acostumant i allò que al principi se’m feia gairebé insuportable, a la fi ho trobes divertit.
La primera impressió de l’Ìndia no va ser massa afalagadora que diguem. Tot molt fosc, cutre i caòtic. Em va costar també agafar cobertura de xarxa del mòbil amb el roaming activat i això em va acabar d’atabalar.
Avui m’he llevat procurant que l’estat d’ànim d’ahir no m’afectés massa. He pogut anar a l’ambaixada a registrar-me i després de vàries peripècies he aconseguit la connexió a internet i he pogut visitar dos llocs d’interès turístic.
El desplaçament en part ha sigut fet amb un dels típics “rickshaws” (tricicles coberts amb seient al darrere de colors verd i groc) i en part amb el cotxe que m’ha ofert de provar el cap d’una oficina de turisme que he anat a pa rar en intentar resoldre el tema d’internet. Història que no detallaré per no estendre’m massa.
Tant amb un mitjà com en l’altre, he quedat sorprès per la sort que tenen els conductors de Delhi – tots sense excepció- i per la seva perícia en la conducció suïcida en un mar de batibull increíble esquivant molt temeràriament a altres cotxes, autobusos, vaques, carros amb cavalls, cavalls sense carro, carros sense cavall, rickshaws, bicicletes, gossos, i munts de merda de tota mena. Tot això passa a la capital del país i a més, amanit amb la contaminació acústica provocada pels clàxons dels cotxes bramant incansablement per obrir-se pas enmig d’aquest caos estressant. No em vull ni imaginar el que passarà en els pobles per on tinc intenció de passar. D’entrada costa de digerir. Però quan portes ja una estona de safari, t’acabes acostumant i allò que al principi se’m feia gairebé insuportable, a la fi ho trobes divertit.
dimarts, 3 de març del 2009
el viatge
Les primeres “olors” que he sentit, fortes i penetrants han sigut la dels peus dels companys de viatge del seient de darrere del Boeing 747 de KLM que m’ha portat a Delhi. He començat aviat!
El vol anterior de Bcn a Amsterdam ha sigut molt tranquil la qual cosa m’ha permès dormitar una mica i treure’m la sensació d’haver dormit poc aquesta nit.
Un cop el gegant dels aires (70 mts de llarg, 65 d’envergadura, 35 tones de pes, 428 passatgers i sostenén a l’aire un pes total de 390 tones) ha aterrat a l’aeroport Indira Ghandi, i després de passar el control de l’aduana, he anat a canviar euros per rupies i he anat a contractar un servei de taxi pre-pagat per evitar posteriors especulacions i regateigs
Mentre ha durat el recorregut fins a l’hotel que volia anar malgrat no tenia cap reserva feta, la insistència del taxista per portar-me a un hotel millor es feia aclaparadora. Cansat com estic del viatge he hagut d’aguantar la pallissa fins que hem arribat a l’hotel que li he demanat. Llavors he hagut d’aguantar una altra pallissa: la de no sé quina taxa que li havia de pagar a ell. Davant la meva negativa rotunda i absoluta, he baixat del taxi amb males maneres i he anat cap a la porta del Ringo Guest House, Però... oh sorpresa.... la destartalada porta d’aquell antro cutre i decadent era tancada. Truco al timbre i al cap d’una estoneta – amb el taxista encara allà pal-plantat i expectant- m’apareix un home que gens amablement em diu que no hi ha lloc.
El taxista ha recollit els trocets de Toni que hi havia per terra i m’ha dit que era amic meu i que m’ajudaria. I naturalment no m’ha reclamat més la ditxosa taxa, ja que cobrarà comissió del “seu” hotel. Ves com són les coses a l’Índia. La primera aventura ha estat servida. Per anar fent boca!
El vol anterior de Bcn a Amsterdam ha sigut molt tranquil la qual cosa m’ha permès dormitar una mica i treure’m la sensació d’haver dormit poc aquesta nit.
Un cop el gegant dels aires (70 mts de llarg, 65 d’envergadura, 35 tones de pes, 428 passatgers i sostenén a l’aire un pes total de 390 tones) ha aterrat a l’aeroport Indira Ghandi, i després de passar el control de l’aduana, he anat a canviar euros per rupies i he anat a contractar un servei de taxi pre-pagat per evitar posteriors especulacions i regateigs
Mentre ha durat el recorregut fins a l’hotel que volia anar malgrat no tenia cap reserva feta, la insistència del taxista per portar-me a un hotel millor es feia aclaparadora. Cansat com estic del viatge he hagut d’aguantar la pallissa fins que hem arribat a l’hotel que li he demanat. Llavors he hagut d’aguantar una altra pallissa: la de no sé quina taxa que li havia de pagar a ell. Davant la meva negativa rotunda i absoluta, he baixat del taxi amb males maneres i he anat cap a la porta del Ringo Guest House, Però... oh sorpresa.... la destartalada porta d’aquell antro cutre i decadent era tancada. Truco al timbre i al cap d’una estoneta – amb el taxista encara allà pal-plantat i expectant- m’apareix un home que gens amablement em diu que no hi ha lloc.
El taxista ha recollit els trocets de Toni que hi havia per terra i m’ha dit que era amic meu i que m’ajudaria. I naturalment no m’ha reclamat més la ditxosa taxa, ja que cobrarà comissió del “seu” hotel. Ves com són les coses a l’Índia. La primera aventura ha estat servida. Per anar fent boca!
diumenge, 1 de març del 2009
a unes hores vista
Compte enrere ja no de dies, sinó d’hores. Tinc més o menys apunt la motxilla, que no arriba al 12 quilos de pes màxim autoritzat com a equipatge de ma. Malgrat que no tenia intenció de carregar massa, al final crec que encara porto massa coses. És molt difícil i quasi inevitable no ser “generós” a l’hora d’omplir una maleta i més per un viatge d’aquestes característiques. Però tampoc crec que m’hagi passat: un necesser per l’higiene, una farmaciola, una mosquitera, un saquet de dormir, roba interior per tres mudes, el Lonely Planet, un llibre, un quadern de viatge i la tecnologia: el miniHP, càmera digital i mòbil amb els seus corresponents carregadors. De vestir només el que portaré posat. Pel que necessiti de més, allà ja en venen i a millor preu que aquí (m’han dit!).
Una de les primeres coses que hauré de fer en arribar a Delhi serà buscar una tenda de comunicacions per comprar un mòdem USB i contractar ample de banda, ja que sinó tot els plans de documentar el viatge on-line se n’aniran en orris, perquè resulta que el mòdem i la línia que tenia contractada amb Vodafone no em funcionaria ja que no hi ha acord de cobertura (roaming) entre España i l’Índia. Vés per on encara ens falta tecnologia (o política) per poder fer el que ja hauria de ser fàcil de fer com són les comunicacions en aquest planeta.
Bé de fet... la primera cosa que hauré de fer en arribar –apart de canviar euros per rupies- serà buscar allotjament. Arribaré a mitja nit a Delhi i no tinc lloc per deixar els óssos. Però no em preocupa doncs al centre de la capital està ple d’hotels i “guest houses” (també m’han dit!).
Aquest és l’últim post que faig des de terra catalana. El proper espero que ja sigui escrit des de destí. Si la tecnologia m’és favorable espero poder-lo fer ben aviat.
Una de les primeres coses que hauré de fer en arribar a Delhi serà buscar una tenda de comunicacions per comprar un mòdem USB i contractar ample de banda, ja que sinó tot els plans de documentar el viatge on-line se n’aniran en orris, perquè resulta que el mòdem i la línia que tenia contractada amb Vodafone no em funcionaria ja que no hi ha acord de cobertura (roaming) entre España i l’Índia. Vés per on encara ens falta tecnologia (o política) per poder fer el que ja hauria de ser fàcil de fer com són les comunicacions en aquest planeta.
Bé de fet... la primera cosa que hauré de fer en arribar –apart de canviar euros per rupies- serà buscar allotjament. Arribaré a mitja nit a Delhi i no tinc lloc per deixar els óssos. Però no em preocupa doncs al centre de la capital està ple d’hotels i “guest houses” (també m’han dit!).
Aquest és l’últim post que faig des de terra catalana. El proper espero que ja sigui escrit des de destí. Si la tecnologia m’és favorable espero poder-lo fer ben aviat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
