d'un extrem a l'altre

Feia molt anys que no dormia en un cotxe, però com que ja sóc insensible a les incomoditats, he pogut dormir sense més problema.
El llarg viatge de quasi 700 kms que separen Delhi del poble de Manali a l’estat de Himachal Pradesh fets en 17 hores de trajecte, m’ha sorprès de nou en aquesta increïble Índia. Deixo enrere la terra desèrtica, plana, els pous secs, la calor i la baixa humitat, els camells i les cabres, la brutícia dels carrers. les cabanes, els Forts i els Temples. per una terra muntanyosa i verda, amb pics nevats, rius braus i eixordadors, fresca i humida, amb ases i ovelles. amb carrers nets, cases d’obra, i amb llocs de rafting i d’esquí. Fins i tot la gent és diferent ja que, apart de que aquí vagin abrigats, ningú m’ha vingut a oferir res encara. És a dir, un entorn molt més ric encara que menys màgic i exòtic que el vell Rajasthan, que per mí ha sigut meravellós i únic amb diferència.

Però un canvi també és interessant i per això estaré uns dies en aquest ambient, que no per ser conegut i més proper al de casa no deixarà de ser plaent.

Fa fred. M’he de posar el polar. Des de l’habitació on estic uns grans finestrals m’ensenyen els alts avets de l’altre banda del carrer. Abaix al voltant de l’entrada de l’hotel una reunió de “drivers”. Uns exhalen els fums de marihuana mentre d’altres escupen al terra les restes vermelloses del tabac mastegat de la boca, ambdues pràctiques molt generalitzades pels indis de l’Índia.

Cansat del viatge, en acabar d’escriure aniré a sopar i em posaré al llit amb llençols de veritat però un cop més sobre fusta. Sembla que el matalàs el tingui vedat.