de la pregària a les armes

La primera alegria del dia l’he tingut quan el cotxe no arrencava. A les 6 del matí amb un fred que pelava, al carrer intentant que el petit Tata funcionés. Al final ens han hagut de remolcar al més pur estil indi: amb un fil-ferro.
Superat l’inconvenient, hem començat a comptar kms com cada dia. El camí de McLeodganj fins a Amritsar ha sigut plaent. He deixat enrere les muntanyes i he entrat a l’estat del Punjab on les explanades de camps de blat esdevenien protagonistes. He arribat a Amritsar i de nou he reviscut el caos de les grans ciutats. Per travessar la ciutat per arribar al destí –el Golden Temple- he tardat gairebé dues hores. Encallats en els estrets carrers enmig d’un tràfic impressionant tant de cotxes com de persones.
El Temple és preciós i ubicat en un recinte molt gran. Naturalment m’he hagut de treure les sabates i mitjons (malgrat entenc que ha de ser així per respecte a la seva tradició, no deixa de tocar-me els d’allonses cada cop que ho de fer). Descalç et fan passar per una bassa d’aigua per netejar-te els peus i ja fan bé doncs una mica de catipén si que en fan, incloent-hi els meus. Riuades de gent per tot arreu. Poques vegades a la meva vida he vist a tanta gent concentrada en un lloc. Frapa veure la fe del poble indi fent els seus rituals de respecte i d’adoració.
Després he anat 55 kms més a l’oest, a l’últim poble d’Índia, a la frontera amb el Pakistàn, per assistir a un espectacle cerimonial entre els exèrcits dels dos països, cerimònia que encara no entenc –ningú m’ho ha sabut explicar- ja que les relacions entre els dos no és pas cordial. Una més de les coses sorprenents d’aquesta Índia. Un espectacle bonic de veure, amb els típics passos i gestos militars, amb intervenció de les dues banderes i amanit amb els crits de suport cap al seu exèrcit, dels centenars de persones que entusiasmats ho seguien. No he pogut fer pràcticament cap foto perquè des d’on estava em venia el sol de cara.
En acabar, carretera i manta doncs avui dormiré altra cop al cotxe ja que hem de fer 600 kms i he d’estar a l’estació de Delhi a primera hora per agafar el tren cap a Rishikesh (des d’on escric aquest post d’avui).
Per segona vegada he comprovat el perillós que és viatjar de nit per aquest país. Carreteres i autopistes sense senyalitzar, sense il·luminació, amb avançaments descontrolats, persones, carros, bicis i altres mitjans que circulen sense cap mena de llum, cotxes en sentit contrari, en fi, no sé com no passen més desgràcies.
El segon tour amb cotxe ha acabat i ara em toca descans i meditació per preparar-me per tornar a casa.