el comiat

Demà al matí acabo la meva estada a Rishikesh i pràcticament a l'Índia. Per això he volgut acomiadar-me d'aquest país que tant m'ha donat, de la millor manera que crec que podia fer: estar a la vora del seu sagrat Ganga. A diferència de Varanasi on el riu es mostra tranquil i reposat, aquí és un riu molt més jove i sorollós. Però son les mateixes gotes que corrien davant meu, les que unes hores més tard arribaran al lloc sagrat per purificar els difunts.
Tres hores llargues al seu costat, contemplant-lo, escoltant la seva remor, parlant-li tot repassant els bons i mals moments viscuts aquí, acariciant les seves aigües purificant tot el meu cos. Tres hores que se m'han fos a les mans.
Primer he deixat la ment lliure, fuetejant-la perquè s'activés i moltes coses m'han passat pel cap. Una d'elles, no sé perquè, ha sigut pensar amb el meu pare. L'he cridat. Tampoc sé el perquè els ulls se m'han negat de felicitat, mentre un exòtic ocell s'ha plantat en una pedra al meu costat. Era ell? S'hi ha estat una bona estona fent-me companyia.
Després he utilitzat la corda per travar la ment. Tancant els ulls, amb els rajos del sol que me'ls omplien de llumenetes, assegut amb les cames creuades, l'esquena recta i els braços estesos reposant damunt dels genolls. I mirant fixament el punt fictici que tinc entre les celles, m'he quedat en blanc. Buit de tot pensar. He perdut la noció del temps, i quant he tornat tenia tres veïns, fent el que solen fer en aquest riu tan especial: meditar i pregar. El sol començava a flaquejar quan m'he vestit i donant una última mirada a aquell lloc, me n'he anat.