país de contrasts.

Avui he anat de Jodhpur a Ranakpur, Dues hores de viatge que han sigut suficients per què el paisatge canviés substancialment.
D’una zona àrida i deserta a una zona més verda, amb arbres frondosos, flors i muntanyes.
Avui és com una petita treva en un oasi de tranquil·litat. He visitat el complex de temples jainistes en una zona apartada de tot i quasi perduda en una vall. El temple principal està construït amb marbre i té 29 sales amb 1444 pilars amb diferents representacions tots ells.

Més tard, quan ja el sol no escalfava tant, he anat amb un noi de la zona que parla una mica anglès a visitar un poblat. Aquí no hi ha turisme. Hi ha la realitat. I torno a dir que més enllà dels marbres del Temple hi ha persones i aquestes són les que m’omplen més el viatge. Compartir uns moments amb aquesta gent és quelcom inexplicable. Tant com la sortida de sol al desert. Només per aquests moments ja ha valgut la pena de venir.
La família està composada de sis persones. L’àvia, el pare, tres marrecs i una nena. La mare va morir fa set mesos i la nena -la més petita dels germans- te les cames malament des del naixement. El pare i el fill més gran no hi eren.Viuen en una cabana i són realment pobres. M’ha passat pel cap “apadrinar” aquests marrecs, però no sé com fer-ho. Ho hauré d’investigar.
Les expressions de les cares de les persones d’aquí i sobretot els seus ulls, em captiven.
Aquesta és l’Índia que em fascina. Lluny, queden els pilars de marbre i els rivets d’or del Temple i més lluny encara, els trons dels Maharajàs.