l’Índia mor a Varanasi

El viatge en tren tota una experiència. Per sort he pogut dormir i m’han tocat uns veïns molt discrets. Un recorregut de 600 kms des d’Agra fets amb unes 12 hores de trajecte. He pogut aprofitar des de les 6 del matí que m’he llevat fins a les 12 que he arribat a Varanasi per actualitzar el blog i arxivar les fotos dels dos dies anteriors que no vaig poder-ho fer.

L’Índia cada dia em sorprèn amb alguna cosa. Però avui ha sigut el que més m’ha sorprès i que no se m’esborrarà mai del meu cervell. Per més paraules que busqui per definir el que he sentit, cap s’ajusta. No tinc paraules per descriure la barreja de sensacions que he rebut aquesta tarda, quan he anant a veure en un dels ghats del riu Ganges, els rituals fúnebres que s’hi fan les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Cremen una mitjana de 5 cadàvers alhora. La barreja d’olors del sàndal i la de carn cremada és indescriptible. S’ha de viure, s’ha de sentir. És del tot inexplicable. He tingut un cicerone que m’ha explicat tot el procés i he estat allà embadalit més de dues hores. Cap al final, un altre cop si més no més fort encara. Sense l’aparatositat del foc, però amb una intensitat emocional inavaluable he pogut contemplar l’escena de l’enterrament d’un nen petit. Embolcallat amb una roba blanca, una pedra lligada al seu cos i com una barca s’enduia al cos cap al mig del riu, i allà, amb la companyia dels que suposo que eren els seus familiars, el tiraven a l’aigua. No se m’oblidarà mai el cop que he rebut quan he sentit el soroll del cos i pedra al xocar amb l’aigua. No he pogut fer cap foto. Apart de que no està ben vist, tampoc hauria pogut prémer el disparador.

Demà a les cinc del matí he d’anar a fer un recorregut amb una barca per veure la sortida de sol des del riu Ganges. Diuen que és tota una altra experiència.