entre Buda i Manikaran, el poble

Per variar més carretera. Més de 500 kms. Però ha valgut la pena per poder veure i participar de les possibilitats que t’ofereix el Temple de Manikaran.
Primer he visitat un monestir budista que em venia de camí, el Dhakpo Shedrupling Monastery amb l’estil propi d’aquesta religió en quant a decoració i ornamentació. El monjos vestits amb la típica túnica grana i amb el cap rapat preguen dins el temple.
La carretera molt estreta i mal asfaltada que voreja les muntanyes deixant uns precipicis impressionants i amb pocs trams amb protecció, m’ha portat a Manikaran. El lloc és sorprenent perquè està posat al fons de la vall de Parbati i està ple de banderetes de tots colors com si fos festa major. I sempre està així. El lloc té la particularitat de que hi ha unes fonts termals amb les quals cuinen les 24 hores del dia pels peregrins i per tothom qui entri, No es cuina amb foc i el menjar és gratuït. Tothom qui té gana, s’asseu a terra en unes fileres damunt una estora amb les cames plegades (jo m’hi sento molt incòmode!) i et van servint tant menjar com desitges, això sí, has de deixar el plat ben net sinó els Déus que t’alimenten s’enfaden. En acabar, has de rentar el teu plat en unes piques. Després hi ha unes caves comunicades per unes portes petites, on a dins la temperatura es alta talment com si fos una sauna, ja que l’escalfor travessa unes roques amb escrits i dedicatòries incloses, que hi ha a dins de les 4 sales.
Interessant el lloc on es cuina. Uns pous quadrats amb aigua molt calenta on hi posen unes bosses de roba amb el menjar a dins, i transcorregut el temps necessari les treuen per portar cap al menjador. Al costat un petit santuari amb un cavall ajagut al davant protegint-lo. I finalment el Temple sikh. Una sala molt espaiosa amb petits miralls a les parets, columnes i sostre, amb un altar on les 24 hores del dia hi ha 3 o 4 sacerdots oficiant.
A l’exterior, una piscina amb la mateixa aigua de la font termal on m’he atrevit a banyar-me. Però quan he posat els peus a dins he hagut de sortir ja que no aguantava la temperatura. Impossible sucar-hi tot el cos.

Després hem desfet 5 kms per visitar Kasol. Un petit poble on es veu que el cultiu del hatxís és la principal activitat de la seva gent i això atrau a molt jovent occidental per la qüestió econòmica. M’he acostat a alguns nens que estaven jugant i també amb dones fent peces de llana amb ganxet, per estar una estona amb ells. Les faccions de les persones en aquesta zona són més xineses que no pas les índies que estava acostumat.

La carretera "National Highway" és a dir, l'autopista on la velocitat que pots arribar a circular és inferior als 60 km/h, m’ha portat a Dharamsala on he arribat de nit i plovent, cosa que tampoc m’esperava de l’Índia en aquesta època de l’any.