la immensitat als meus ulls

No sempre podré escriure al blog al mateix dia, tal com va ser el cas d’ahir. Però per poc que pugui intentaré no saltar-me cap dia, malgrat hagi de fer doble esforç quan ho pugui fer.
També m’agradaria pujar més fotos al Flick, però tarden molt a pujar i la veritat prefereixo invertir el temps en coses més profitoses per mi.

Un dia que recordaré, no pel viatge de Bikaner a Khuri que ha sigut llarg i avorrit enmig d’un paisatge inhòspit, ni per la visita al Temple de Karni Mata on descalç passejes enmig de milers de rates “sagrades” que t’arriben a ensumar els peus(sí, l'Índia té per nosaltres moltes coses estranyes) sinó per la meva primera experiència en un desert.
Després de més de 400 kms he arribat a Khuri. Un poblat de 800 habitants amb les cases que m’ha recordat les típiques cabanes africanes i on la gent viu exclusivament del bestiar: cabres, vaques, paons reals i naturalment camells. Això no té més d’anormal que le exoticitat del lloc, però per mi ha sigut molt plaent l’experiència de passar una nit en ple desert sense teulada de cap mena i amb el ulls fits en el cel amb la nostra lluna – la mateixa de casa- uns núvols que trencaven l’uniformitat d’un cel farcit d’estrelles a vessar.
Tot i els meus dubtes inicials – doncs confesso ser poruc- he acceptat la idea de fer-ho, ja que crec que era una oportunitat probablement irrepetible i no és questió ara de perdre’s res.
Realment, ara un cop passat puc dir que l’experiència ha sigut d’aquelles que no s’obliden mai, tot i que he dormit fatal doncs massa còmode pel que estem habituals no és. El silenci absolut, l’immensitat del cel i la claror espaterrant d’una lluna quasi plena, estirat en un bressol damunt la freda sorra de la nit, s’ha de viure. No es pot explicar amb paraules, doncs és un munt de sensacions tant a flor de pell com en l’interior, que només es poden sentir.
Naturalment aquest moment tan excitant va fer que em costés d’adormir-me. No sé a quina hora deuria ser, però és ben igual. Només sé que m’ha despertat un cop més fort de vent, que m’ha fet entrar sorra a dins del “llit” (una manta a terra i una altra per tapar-me). Encara era a plena nit i el fred era força intens, cosa que m’ha fet tornar a tapar desseguida –cap inclós- mentre escoltava un solitari bram del camell un tros més enllà.
Quan m’he tornar a despertar ha coincidit just al moment de la sortida de sol. Algú que vetlla per mi m’ha fet despertar per gaudir d’un espectacle únic. Veure el sol rogent de l’alba damunt d’una duna, per un foradet de les dues mantes a nivell dels meus ulls, crec que se m’esborrarà mai.
Malgrat el fred de fora, no he pogut més que aixecar-me i disparar unes quantes fotos, encara que mai aquestes fotos parlaràn del que dintre meu vaig sentir.