esquí?

Manali és un poble de poc més de 4000 habitants a 2200 mts d’alçada on es barregen diferents cultures (predomina la tibetana) dedicades al comerç i amb visitants amants dels esports de muntanya.
He anat de Manali a Rohtang Pass (4112 mts.), un lloc fronterer amb el Kashmir. De camí fent els 50 kms de recorregut, a banda i banda de l’estreta carretera que serpenteja la vall de Kullu, et trobes una a tocar de l’altre les petites tendes de lloguer de material de muntanya. No les he comptat però no exagero si dic que ni han més de dues-centes. En una d’elles hem parat per llogar els estris d’esquí per mi. Jo no sabia ben bé com acabaria l’esquiada, doncs m’he suposat que no serien les mateixes condicions de les que tenim a les estacions d’esquí de ca nostra i per altra banda, preguntant-ho al Dev tampoc m’ha sabut explicar massa els detalls. Per altra banda i el que m’ha acabat de confondre és que amb el material també va inclòs un guia (no sé perquè!). He pensat que era millor no fer elucubracions i que ja m’ho trobaria.
Ens ha costat arribar a dalt ja que la cua de cotxes que pujaven era impressionant, i a més, un tram de la carretera estava amb obres i hem estat aturats quasi una hora.
Mai m’hauria imaginat que esquiaria a l’Himalaia. Bé, això d’esquiar és un dir, perquè la “pista” no tenia més d’unes desenes de metres de llargada, l’estat de la neu era neu primavera i estava plena d’aprenents. Naturalment res de remuntadors ni màquines civilitzades. Tot a força de cames i peus. Me n’he anat una mica més amunt de la muntanya a un lloc que no hi havia tanta gent i he pogut fer tres o quatre pujades i baixades amb esquís. El guia per l’ùnic que m’ha servit ha sigut per portar-me els esquis des del cotxe fins a la pista.
De tornada a Manali he visitat el temple de Dungrhi dedicat a la deessa Hadimba i construït en mig d’un bosc anomenat Dungrhi Van Vihar. Dins aquest temple es respira un ambient de misteri i de solemnitat al mateix temps. És molt fosc i té dos nivells amb un espai pel sacrifici d’animals quan és festa grossa. La construcció en forma de pagoda data del 1553 per ordre d’un Rajà, i és de fusta amb unes meravelloses talles que representen figures d’animals, escenes de shivaisme i i llegendes populars de la regió.

Un cop acabada aquesta visita m’he anat a passejar tranquilament per un altre parc, el Van Vyhak Manali, per després ja fosquejant, xafardejar els mercats del poble instal·lats per tots el carrers i amb zones subterrànies i zones a l’exterior, plens de llum i color i amb molt moviment de persones, la majoria turistes del propi país.

Demà deixarem Manali per anar a Manikaran i després a Dharamsala on el govern tibetà fa 50 anys va establir la seva residència oficial en l’exili i on Sa Santedat el Dalai Lama té la seva llar