dia de trànsit, però interessant

Avui ha sigut un dia de trànsit. He marxat de Delhi per anar a Mandawa a l’estat del Rajasthan per demà seguir camí a Bikaner. Faig la ruta per aquesta zona amb cotxe i conductor, ja que hi ha molt pocs trens i els pocs que hi ha no hi havia places, a més de que les coses a visitar són fora de les ciutats i igualment es necessita un cotxe per arribar-hi.
La sortida de Delhi (he tardat més d’una hora per sortir) ha sigut durísima per mi. Aquella pobresa extrema de la perifèria de la capital, combinada amb la polseguera dels carrers, el caos total, el soroll, la brutícia i males olors, i aquella quantitat ingent de persones que amb una perspectiva de futur gens afalagadora sobreviu enmig de xaboles petites i indecents, m’ha superat. M’ofegava. Fins al punt de plantejar-me el perquè jo he de patir tot això puguen estar còmodament a casa. No sé d’on he tret les forces per no fer recular al conductor. I gràcies a que no ho he fet, he pogut palpar dins meu un canvi radical de sensacions. Un cop fora de Delhi, en cada un dels pobles que anava passant, tot i que es manté el mateix decorat i els actors són els mateixos, l’obra és diferent. Hi ha quelcom que no sé definir i que m’ha modificat completament el meu estat d’ànim. No sé què és. Per més que ho intento esbrinar no en trobo la resposta. Potser la merda és la mateixa, però l’olor és diferent. Potser l’encaix de la gent dins de la gran ciutat dóna una perspectiva diferent a les persones molt més “lliures” en els pobles. Potser.... però és igual, el cas és que he canviat totalment d’estat i he encarat de bell nou el viatge amb la il·lusió que correspon.
La nota de color que ha acabat de refer-me ha sigut l’abordatge de un grapat de nens i nenes de totes les mides, per la finestra del cotxe un cop aturat per pagar les taxes de circulació, demanant-me xocolata i rupies. Els he tocat un per un, acariciant-los i aquell grapat de somriures de molts ulls d’un negre intens i brillant, se m’ha clavat fons. Gràcies a la tacanyeria catalana que m’ha fet que no els donés res, he pogut descobrir que els he deixat igual de contents, agraïts i amb el mateix dibuix al rostre que quan han arribat. Em consola aquest fet, malgrat que m’arrepenteixo de no haver-los ajudat una mica. Aquesta senzilla escena d’agraïment per no res, m’ha fet recordar que més important que els monuments i joies històriques, és el tracte amb les persones. Són dos enriquiments personals iguals, però de molt diferent intensitat.