conclusions post-viatge

Fa quinze dies exactes de la tornada a casa i algú m’ha preguntat si havia trobat el que havia anat a buscar a l’Índia. Per una banda és una pregunta que pot ser molt personal i a la que no tindria perquè contestar o simplement contestar-la amb una resposta totalment general, però per l’altre no em fa res fer-ho ja que així publico el resultat del meu viatge per si pot ser d’utilitat per algú i ajudar-lo a decidir-se a fer el mateix que jo he fet, i naturalment sempre reservant-me l’opció de deixar aquelles coses més íntimes per mi (digueu-me egoista!) si és que n’hi han.

La tornada a casa va ser com tot en aquesta vida, i no podia ser d’una altre manera, dual. En un aspecte va ser una tornada plaent i per altre banda dura.
Plaent en el sentit de recuperar la proximitat de la família, els amics, el meu espai vital, els meus costums, el treball, la música i el pa amb tomàquet.
I dura en el sentit de tornar a un món que l’havia deixat feia un mes per descobrir-ne un altre de molt diferent i comprovar que la majoria dels que vivim aquí –i en especial els que tenen el poder- no fan/fem res per alleugerir mínimament els problemes de molt milions de persones que viuen en unes condicions infrahumanes. Tot i que si els hi solucionéssim en tindrien uns altres de problemes, però hi ha uns mínims vitals que toquen de ple la injustícia i que s’haurien de cobrir al menys per la higiene de la nostra pròpia consciència.
I no ens tremola el pols en gastar els recursos en temes de seguretat, oci i en l’augment del nostre poder, i quedem plenament satisfets quan apliquem els beneficis econòmics a l’enriquiment personal (econòmic és clar!). I per calmar el nostre malmès fur intern ens diem generalment no massa convençuts: -aquests pobres ja hi estan acostumats i és la seva vida-, o : -nosaltres poca cosa podem fer per ells-.
Però afortunadament hi ha persones que treballen per canviar aquesta dinàmica i el que sí puc assegurar és que la meva consciència s’ha despertat i ja no puc romandre indiferent i vivint d’esquena a aquest tercer món.
En molts aspectes hi ha hagut en mi un abans i un després. I aquest és un d’ells.

Deixant de banda aquest aspecte de la consciència, l’Índia m’ha aportat moltes coses enriquidores, apart de la cultura que també he aprofitat fent tot el turisme que les condicions i el temps m’han permès i que ha quedat abastament reflectit en el seu dia a dia en aquest blog.

He fet una cura intensiva de les meves pors i una neteja a fons de les meves manies. Trobar-te en un lloc on no es veuen hospitals i on els dispensaris o consultoris mèdics són pocs i estan en unes deplorables condicions, t’animen a estimular el domini del cos i de la ment allunyant del tot els temors d’una crisi d’angoixa o de qualsevol altre malaltia que aquí ens seria tan fàcil de resoldre com anar sense dilació al servei d’urgències d’un qualsevol dels molts hospitals que tenim al nostre abast.
Trobar-te en un lloc on els cuiners no porten la gorra blanca ni guants, sinó que ho treballen el menjar amb les mateixes mans que acaben de recollir uns instants abans les restes de qualsevol deixalla del carrer, ple de mosques que ufanoses van tastant sense cap dificultat tot el comestible, i on la cura en la neteja dels estris està sota mínims, t’ajuda sens dubte a desestimar qualsevol intent de fàstic, ja que contràriament es posaria el cos en una permanent i no desitjada vaga de fam.

I he après molt.
He après a llegir en la mirada dels menuts la seva felicitat malgrat les seves condicions de vida, i puc assegurar que no hi ha res més entendridor i esperançador alhora.

He après a perdre de vista el futur. Aquest temps que tan ens preocupa als del primer món i que allà, contemplant el dia a dia de les persones et dones compte de que realment no existeix. Que és un invent de l’home per l’home i que al mateix temps que ens estimula a emprendre accions per a prevenir la nostra felicitat en ell –en molts cassos angoixant-nos-, ens priva de viure o ens desvirtua el més preuat que tenim: l’ara i el aquí, el present.

He après a treballar la virtut de la paciència, en mig de qualsevol dels freqüents embussos de tràfic. O en l’espera de l’autobús de torn. O en l’espera a que et serveixin un àpat. Les persones viuen sense assabentar-se que en el món occidental hi ha un terme que es diu estrès i que en cap diccionari dels 30 idiomes i 2000 dialectes del país hi té entrada.

He après a valorar tot el que tenim a casa, des dels petits fets tan habituals com obrir una aixeta i que en surti aigua, o com prémer un botó i que s’il·lumini l’estança, fins a les comoditats generalment tan innecessàries com un silló amb funcions de massatge o la domòtica a les llars.

He après a saber que sense tantes xarxes d’autopistes ben asfaltades i protegides i amb tots els serveis inclosos, també s’arriba a tot arreu.

He aprés a contemplar i acceptar la mort. Entendre-la com un pas més de la vida i no com a un final decadent i angoixant.

He aprés el procediment per controlar la respiració i per introduir-me en la meditació amb la finalitat de donar repòs a la ment i saber reconèixer aquelles coses del meu interior que no em serveixen, per després saber-les buidar, deixant espai lliure per l’entrada de noves oportunitats que em facin créixer com a persona.

He après a analitzar les coses des d’una altre perspectiva, que em permeti poder trencar dinàmiques negatives que dificulten les relacions amb altres persones. He encetat un camí que m’ha de conduir a una pau interior molt més completa que la que tenia fins ara, amb l’esperança de tot ésser humà d’intentar acostar-se més a la felicitat.

He tret la pols a un anglès que tenia absolutament rovellat.

M’he demostrat a mi mateix que sóc capaç encara de córrer per aquests mons dels Déus alimentant la meva part d’ànima solitària i rebent descàrregues d’adrenalina que em fan sentir viu.

La meva perspectiva del món i de les coses ha canviat i, sense renunciar a res del que està al meu abast en aquest món occidental, ara sóc conscient del que tinc i del que faig i puc assaborir amb molta més intensitat que abans tot el que disposo en bé de la meva comoditat.