Avui he estat a Haridwar per fer-hi nit ja que demà surt el tren a les 6 del matí que m'ha de portar a Delhi ja de camí cap a casa.
He aprofitat per rematar l'estada veient els llocs d'interès d'aquesta ciutat.
Els temples de Mansa Devi a dalt d'una muntanya, després el Bharata Mata en un edifici de set pisos i a cada planta les seves deïtats o personatges destacas del país, tot seguit el Ma Vaishnaro Mandir un temple curiós per la seva façana adornada i acolorida amb diferents deïtats de grans dimensions, i finalment el Pawan Dham amb el seu interior decorat amb petits vitralls de colors. Al capvespre al Ghat de Hari Ki Pairi han fet la cerimònia del Aarti dedicat al riu Ganga i amb un espectacle de foc impressionant.
Aquestes han sigut les últimes visites que he fet enguany en el país.
Sopar i dormir en un hotel bastant "cutre" però que per una curta nit és suficient.
dimarts, 31 de març del 2009
dilluns, 30 de març del 2009
el comiat
Demà al matí acabo la meva estada a Rishikesh i pràcticament a l'Índia. Per això he volgut acomiadar-me d'aquest país que tant m'ha donat, de la millor manera que crec que podia fer: estar a la vora del seu sagrat Ganga. A diferència de Varanasi on el riu es mostra tranquil i reposat, aquí és un riu molt més jove i sorollós. Però son les mateixes gotes que corrien davant meu, les que unes hores més tard arribaran al lloc sagrat per purificar els difunts.
Tres hores llargues al seu costat, contemplant-lo, escoltant la seva remor, parlant-li tot repassant els bons i mals moments viscuts aquí, acariciant les seves aigües purificant tot el meu cos. Tres hores que se m'han fos a les mans.
Primer he deixat la ment lliure, fuetejant-la perquè s'activés i moltes coses m'han passat pel cap. Una d'elles, no sé perquè, ha sigut pensar amb el meu pare. L'he cridat. Tampoc sé el perquè els ulls se m'han negat de felicitat, mentre un exòtic ocell s'ha plantat en una pedra al meu costat. Era ell? S'hi ha estat una bona estona fent-me companyia.
Després he utilitzat la corda per travar la ment. Tancant els ulls, amb els rajos del sol que me'ls omplien de llumenetes, assegut amb les cames creuades, l'esquena recta i els braços estesos reposant damunt dels genolls. I mirant fixament el punt fictici que tinc entre les celles, m'he quedat en blanc. Buit de tot pensar. He perdut la noció del temps, i quant he tornat tenia tres veïns, fent el que solen fer en aquest riu tan especial: meditar i pregar. El sol començava a flaquejar quan m'he vestit i donant una última mirada a aquell lloc, me n'he anat.
Tres hores llargues al seu costat, contemplant-lo, escoltant la seva remor, parlant-li tot repassant els bons i mals moments viscuts aquí, acariciant les seves aigües purificant tot el meu cos. Tres hores que se m'han fos a les mans.
Primer he deixat la ment lliure, fuetejant-la perquè s'activés i moltes coses m'han passat pel cap. Una d'elles, no sé perquè, ha sigut pensar amb el meu pare. L'he cridat. Tampoc sé el perquè els ulls se m'han negat de felicitat, mentre un exòtic ocell s'ha plantat en una pedra al meu costat. Era ell? S'hi ha estat una bona estona fent-me companyia.
Després he utilitzat la corda per travar la ment. Tancant els ulls, amb els rajos del sol que me'ls omplien de llumenetes, assegut amb les cames creuades, l'esquena recta i els braços estesos reposant damunt dels genolls. I mirant fixament el punt fictici que tinc entre les celles, m'he quedat en blanc. Buit de tot pensar. He perdut la noció del temps, i quant he tornat tenia tres veïns, fent el que solen fer en aquest riu tan especial: meditar i pregar. El sol començava a flaquejar quan m'he vestit i donant una última mirada a aquell lloc, me n'he anat.
diumenge, 29 de març del 2009
La meditació no és quelcom que es faci amb la ment,
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
és l'absència de la ment. Quan la ment s'atura, la meditació arriba. No és quelcom fora de la ment, és quelcom més enllà de la ment.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
és l'absència de la ment. Quan la ment s'atura, la meditació arriba. No és quelcom fora de la ment, és quelcom més enllà de la ment.
dissabte, 28 de març del 2009
Beatles forever
Avui he pogut fer el mandra i m’he llevat tard. Les activitats del dia han sigut poques però intenses. Concretament tres: llegir, visitar l’Ashram del Maharischi Mahesh Yogi i una sessió de massatge ayurvèdic.
La visita a l’Ashram m’ha impressionat pel seu estat deixat i deplorable, però al moment m’he transportat en el temps i ja no he vist més les runes. Eren allà. El John, Paul, George i Ringo. Amb la Cynthia, Jane, Pattie i la Maureen. També la Mia Farrow, Donovan, Mike Love, Mal Evans . . . Ara mateix el Paul i el John vestits de blanc asseguts al graó del seu apartament estan tararejant l’Ob-la-di Ob-la-da acompanyats de les seves Martin i amb el Ringo mirant-s’ho al seu costat. El George no hi és, suposo que està meditant. Epsss ara el veig, assegut més enllà .. i em diu "You can have everything in life. Like, we're the Beatles, aren't we? We can have anything that money can buy. And all the fame we could dream of. And then what? It isn't love. It isn't health. It isn't peace inside, is it?"
Li dono la raó.
La bombolla esclata i torno a la realitat.
La calma que es respira en aquest lloc és la ideal per crear. Aquí en menys de dos mesos van composar 48 temes, entre ells els de l’àlbum blanc.
Tal com diu el meu amic Francino "... no sabem ben bé el que els va influenciar aquí, però sabem segur el que ELLS ens varen influenciar a nosaltres." és per això que estic segur que tot el que el meu cos sent i veu, és el mateix que ells van sentir i veure ara fa 41 anys.
De tornada, la gent segueix caminant, resant i meditant com cada dia, com sempre. I jo vaig cap al consultori del Dr. Ravi Kaushal perquè em posi una mica a to aquest cos impressionat per tot el que l'Índia li ha donat.
La visita a l’Ashram m’ha impressionat pel seu estat deixat i deplorable, però al moment m’he transportat en el temps i ja no he vist més les runes. Eren allà. El John, Paul, George i Ringo. Amb la Cynthia, Jane, Pattie i la Maureen. També la Mia Farrow, Donovan, Mike Love, Mal Evans . . . Ara mateix el Paul i el John vestits de blanc asseguts al graó del seu apartament estan tararejant l’Ob-la-di Ob-la-da acompanyats de les seves Martin i amb el Ringo mirant-s’ho al seu costat. El George no hi és, suposo que està meditant. Epsss ara el veig, assegut més enllà .. i em diu "You can have everything in life. Like, we're the Beatles, aren't we? We can have anything that money can buy. And all the fame we could dream of. And then what? It isn't love. It isn't health. It isn't peace inside, is it?"
Li dono la raó.
La bombolla esclata i torno a la realitat.
La calma que es respira en aquest lloc és la ideal per crear. Aquí en menys de dos mesos van composar 48 temes, entre ells els de l’àlbum blanc.
Tal com diu el meu amic Francino "... no sabem ben bé el que els va influenciar aquí, però sabem segur el que ELLS ens varen influenciar a nosaltres." és per això que estic segur que tot el que el meu cos sent i veu, és el mateix que ells van sentir i veure ara fa 41 anys.
De tornada, la gent segueix caminant, resant i meditant com cada dia, com sempre. I jo vaig cap al consultori del Dr. Ravi Kaushal perquè em posi una mica a to aquest cos impressionat per tot el que l'Índia li ha donat.
divendres, 27 de març del 2009
OM: la síl·laba sagrada: ॐ
Porta una figa d’aquesta figuera.
- Aquí la tens, senyor.
Obre-la.
- Està oberta.
Què veus en el seu interior?
- Aquestes petites llavors, senyor.
Obre’n una.
- Ja està.
Què veus a dins?
- Senyor, no veig absolutament res.
Fill meu, aquesta essència subtil que no veus és el Ser de tot l’univers.
Això és el Real.
Això és el Ser.
I tu ets AIXÒ.
Rishikesh, ciutat sagrada de 80.000 habitants, de l’estat d’Uttaranchal, on el Ganges serpenteja entre les frondoses muntanyes de Shivalik. He arribat amb autobús. Tota una experiència. En arribar he anat directament a la part que m’interessava, que és la zona de Ramjhula a la part de muntanya, apartada del casc antic. Per arribar-hi s’ha de creuar el Ganges per un pont estret que no hi circulen cotxes, i per tant s’ha de fer a peu, tal com van fer ara fa 41 anys el Beatles, el febrer del 1968. És Swargashram – “la morada celestial” la zona on es concentren la majoria d’Ashrams i on és respira un ambient de placidesa i espiritualitat impressionant. M’hi sobra el basar amb les tendes comercials que, encara que poques- hi ha. Inclús les persones aquí tenen un altre caire. La majoria són devots indis i viatgers occidentals que no classificaries com a tipus “turista”. M’hi sento còmode i molt bé. En cap restaurant ni parada del carrer es pot trobar carn. És un lloc sagrat i per tant vegetarià.
És en definitiva el lloc ideal per a la pràctica de la relaxació i meditació. Fins on arribaré?
- Aquí la tens, senyor.
Obre-la.
- Està oberta.
Què veus en el seu interior?
- Aquestes petites llavors, senyor.
Obre’n una.
- Ja està.
Què veus a dins?
- Senyor, no veig absolutament res.
Fill meu, aquesta essència subtil que no veus és el Ser de tot l’univers.
Això és el Real.
Això és el Ser.
I tu ets AIXÒ.
Rishikesh, ciutat sagrada de 80.000 habitants, de l’estat d’Uttaranchal, on el Ganges serpenteja entre les frondoses muntanyes de Shivalik. He arribat amb autobús. Tota una experiència. En arribar he anat directament a la part que m’interessava, que és la zona de Ramjhula a la part de muntanya, apartada del casc antic. Per arribar-hi s’ha de creuar el Ganges per un pont estret que no hi circulen cotxes, i per tant s’ha de fer a peu, tal com van fer ara fa 41 anys el Beatles, el febrer del 1968. És Swargashram – “la morada celestial” la zona on es concentren la majoria d’Ashrams i on és respira un ambient de placidesa i espiritualitat impressionant. M’hi sobra el basar amb les tendes comercials que, encara que poques- hi ha. Inclús les persones aquí tenen un altre caire. La majoria són devots indis i viatgers occidentals que no classificaries com a tipus “turista”. M’hi sento còmode i molt bé. En cap restaurant ni parada del carrer es pot trobar carn. És un lloc sagrat i per tant vegetarià.
És en definitiva el lloc ideal per a la pràctica de la relaxació i meditació. Fins on arribaré?
dijous, 26 de març del 2009
de la pregària a les armes
La primera alegria del dia l’he tingut quan el cotxe no arrencava. A les 6 del matí amb un fred que pelava, al carrer intentant que el petit Tata funcionés. Al final ens han hagut de remolcar al més pur estil indi: amb un fil-ferro.
Superat l’inconvenient, hem començat a comptar kms com cada dia. El camí de McLeodganj fins a Amritsar ha sigut plaent. He deixat enrere les muntanyes i he entrat a l’estat del Punjab on les explanades de camps de blat esdevenien protagonistes. He arribat a Amritsar i de nou he reviscut el caos de les grans ciutats. Per travessar la ciutat per arribar al destí –el Golden Temple- he tardat gairebé dues hores. Encallats en els estrets carrers enmig d’un tràfic impressionant tant de cotxes com de persones.
El Temple és preciós i ubicat en un recinte molt gran. Naturalment m’he hagut de treure les sabates i mitjons (malgrat entenc que ha de ser així per respecte a la seva tradició, no deixa de tocar-me els d’allonses cada cop que ho de fer). Descalç et fan passar per una bassa d’aigua per netejar-te els peus i ja fan bé doncs una mica de catipén si que en fan, incloent-hi els meus. Riuades de gent per tot arreu. Poques vegades a la meva vida he vist a tanta gent concentrada en un lloc. Frapa veure la fe del poble indi fent els seus rituals de respecte i d’adoració.
Després he anat 55 kms més a l’oest, a l’últim poble d’Índia, a la frontera amb el Pakistàn, per assistir a un espectacle cerimonial entre els exèrcits dels dos països, cerimònia que encara no entenc –ningú m’ho ha sabut explicar- ja que les relacions entre els dos no és pas cordial. Una més de les coses sorprenents d’aquesta Índia. Un espectacle bonic de veure, amb els típics passos i gestos militars, amb intervenció de les dues banderes i amanit amb els crits de suport cap al seu exèrcit, dels centenars de persones que entusiasmats ho seguien. No he pogut fer pràcticament cap foto perquè des d’on estava em venia el sol de cara.
En acabar, carretera i manta doncs avui dormiré altra cop al cotxe ja que hem de fer 600 kms i he d’estar a l’estació de Delhi a primera hora per agafar el tren cap a Rishikesh (des d’on escric aquest post d’avui).
Per segona vegada he comprovat el perillós que és viatjar de nit per aquest país. Carreteres i autopistes sense senyalitzar, sense il·luminació, amb avançaments descontrolats, persones, carros, bicis i altres mitjans que circulen sense cap mena de llum, cotxes en sentit contrari, en fi, no sé com no passen més desgràcies.
El segon tour amb cotxe ha acabat i ara em toca descans i meditació per preparar-me per tornar a casa.
Superat l’inconvenient, hem començat a comptar kms com cada dia. El camí de McLeodganj fins a Amritsar ha sigut plaent. He deixat enrere les muntanyes i he entrat a l’estat del Punjab on les explanades de camps de blat esdevenien protagonistes. He arribat a Amritsar i de nou he reviscut el caos de les grans ciutats. Per travessar la ciutat per arribar al destí –el Golden Temple- he tardat gairebé dues hores. Encallats en els estrets carrers enmig d’un tràfic impressionant tant de cotxes com de persones.
El Temple és preciós i ubicat en un recinte molt gran. Naturalment m’he hagut de treure les sabates i mitjons (malgrat entenc que ha de ser així per respecte a la seva tradició, no deixa de tocar-me els d’allonses cada cop que ho de fer). Descalç et fan passar per una bassa d’aigua per netejar-te els peus i ja fan bé doncs una mica de catipén si que en fan, incloent-hi els meus. Riuades de gent per tot arreu. Poques vegades a la meva vida he vist a tanta gent concentrada en un lloc. Frapa veure la fe del poble indi fent els seus rituals de respecte i d’adoració.
Després he anat 55 kms més a l’oest, a l’últim poble d’Índia, a la frontera amb el Pakistàn, per assistir a un espectacle cerimonial entre els exèrcits dels dos països, cerimònia que encara no entenc –ningú m’ho ha sabut explicar- ja que les relacions entre els dos no és pas cordial. Una més de les coses sorprenents d’aquesta Índia. Un espectacle bonic de veure, amb els típics passos i gestos militars, amb intervenció de les dues banderes i amanit amb els crits de suport cap al seu exèrcit, dels centenars de persones que entusiasmats ho seguien. No he pogut fer pràcticament cap foto perquè des d’on estava em venia el sol de cara.
En acabar, carretera i manta doncs avui dormiré altra cop al cotxe ja que hem de fer 600 kms i he d’estar a l’estació de Delhi a primera hora per agafar el tren cap a Rishikesh (des d’on escric aquest post d’avui).
Per segona vegada he comprovat el perillós que és viatjar de nit per aquest país. Carreteres i autopistes sense senyalitzar, sense il·luminació, amb avançaments descontrolats, persones, carros, bicis i altres mitjans que circulen sense cap mena de llum, cotxes en sentit contrari, en fi, no sé com no passen més desgràcies.
El segon tour amb cotxe ha acabat i ara em toca descans i meditació per preparar-me per tornar a casa.
dimecres, 25 de març del 2009
en terra tibetana
M’he despertat amb la pluja intensa que queia a Dharamsala aquest matí.
Estic allotjat a McLeod Ganj que és la part nord de Dharamsala i lloc d’ambient totalment tibetà. Els estrets carrers, amb les tendes que exposen els productes artesans d’aquest poble, impregnen al visitant del color i el sabor més tradicional de l’art i la cultura d’aquest poble exiliat.
Una mica més enllà, el recinte on hi ha la residència de Sa Santedat el Dalai Lama. Dins el recinte hi ha diferents pavellons on fan vida tant els monjos com els estudiants, i els temples. Visitables n’hi ha tres, el Temple Principal o Tsuglackhang i dos més, un a cada costat. En el principal que és on el Dalai oficia les principals cerimònies del calendari tibetà, està prohibit tirar fotografies. Hi ha tres imatges sagrades, el Sakyamuni Buddha que és de bronze i fa 3 metres d’alçada. Les altres dues, la de Padmasambhava i la de Avalokaitesvara miren cap al Tíbet. En un pavelló adossat es fa el ritual de Chosten fent una circumvalació al temple, que té a les seves tres parets exteriors les rodes d’oració Mani Prayer Wheel, consistents en una sèrie de cilindres verticals de metall amb gravats alegòrics dels mantras, que giren sobre el seu eix i estan disposats un al costat de l’altre cobrint tota l’amplada de les parets. Cada un té al seu interior un dels mantras. Fent-los girar d’un en un en el sentit de les agulles del rellotge, guanyes els mateixos mèrits que si es recités el mantra que cada una de les rodes té al seu interior.
Un dels rètols que hi ha a dins del complex, m’ha atret. Diu:
“La pau no és l’absència de la violència, sinó la manifestació de la compassió humana” i, realment reflexionant-t’hi entens que si hi ha compassió la violència no existeix, no té raó de ser, i per tant hi ha pau.
Al costat del recinte hi ha el museu del Tíbet, on s’hi exposen en un plafons, els textos i les imatges de tot el procés d’invasió, resistència, destrucció i exili dels seus habitants. Des del 1949, any que van començar els problemes amb la Xina, han mort 1,6 milions de persones i més de 6.000 temples i monuments històrics destruïts.
Per acabar la visita a aquest meravellós entorn, he anat a veure la Waterfall Bhagsunag, un saltant d’aigua impressionant que està a 1,5 km del centre de McLeod Ganj.
Estic allotjat a McLeod Ganj que és la part nord de Dharamsala i lloc d’ambient totalment tibetà. Els estrets carrers, amb les tendes que exposen els productes artesans d’aquest poble, impregnen al visitant del color i el sabor més tradicional de l’art i la cultura d’aquest poble exiliat.
Una mica més enllà, el recinte on hi ha la residència de Sa Santedat el Dalai Lama. Dins el recinte hi ha diferents pavellons on fan vida tant els monjos com els estudiants, i els temples. Visitables n’hi ha tres, el Temple Principal o Tsuglackhang i dos més, un a cada costat. En el principal que és on el Dalai oficia les principals cerimònies del calendari tibetà, està prohibit tirar fotografies. Hi ha tres imatges sagrades, el Sakyamuni Buddha que és de bronze i fa 3 metres d’alçada. Les altres dues, la de Padmasambhava i la de Avalokaitesvara miren cap al Tíbet. En un pavelló adossat es fa el ritual de Chosten fent una circumvalació al temple, que té a les seves tres parets exteriors les rodes d’oració Mani Prayer Wheel, consistents en una sèrie de cilindres verticals de metall amb gravats alegòrics dels mantras, que giren sobre el seu eix i estan disposats un al costat de l’altre cobrint tota l’amplada de les parets. Cada un té al seu interior un dels mantras. Fent-los girar d’un en un en el sentit de les agulles del rellotge, guanyes els mateixos mèrits que si es recités el mantra que cada una de les rodes té al seu interior.
Un dels rètols que hi ha a dins del complex, m’ha atret. Diu:
“La pau no és l’absència de la violència, sinó la manifestació de la compassió humana” i, realment reflexionant-t’hi entens que si hi ha compassió la violència no existeix, no té raó de ser, i per tant hi ha pau.
Al costat del recinte hi ha el museu del Tíbet, on s’hi exposen en un plafons, els textos i les imatges de tot el procés d’invasió, resistència, destrucció i exili dels seus habitants. Des del 1949, any que van començar els problemes amb la Xina, han mort 1,6 milions de persones i més de 6.000 temples i monuments històrics destruïts.
Per acabar la visita a aquest meravellós entorn, he anat a veure la Waterfall Bhagsunag, un saltant d’aigua impressionant que està a 1,5 km del centre de McLeod Ganj.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
