Un cop esmorzat al Resort de Khuri, he anat a visitar el poblat. Un jovenet nadiu que parlava una mica anglès m’ha fet de cicerone. El poble subsisteix per la ramaderia de la que se n’encarreguen el homes, i dels treballs a ma (patchwork) que fan les dones a més de fer les elaboracions domèstiques derivades de la llet i anar a buscar l’aigua als pous de la zona. Els treballs manuals bàsicament fets amb teixits, els venen a un comerciant que els fa arribar als llocs turístics del país, i que suposo que compren molt barat i venent molt car.
És un poble que fa pocs anys encara no tenia llum elèctrica. Avui ja en té però amb restriccions, i l’aigua l’agafen de pous de la zona i que les dones tal com he dit són les encarregades de proveir-ne transportant-la amb les típiques gerres al cap, cap a la cisterna que cada casa té.
Afortunadament hi ha una escola on els nens van a classe cada dia des de les 10 del matí fins a les 5 de la tarda amb una hora per dinar. El clima és extrem, doncs a l’estiu s’arriba fàcilment als 50 graus de temperatura.
Un cops fets els 40 kilòmetres, he arribat a Jaisalmer, la ciutat més oriental de l’Índia, situada en una vasta extensió del desert Thar. És una ciutat plena de color i tradició. Aspre però molt rica en història.
El més destacable de la ciutat és el Fort, fundat al segle XII que s’alça 80 mts per sobre de la ciutat. Les principals ciutats d’aquesta zona del Rajasthan tenen el seu Fort que havia sigut la seu i la protecció dels Marajàs.
diumenge, 8 de març del 2009
dissabte, 7 de març del 2009
la immensitat als meus ulls
No sempre podré escriure al blog al mateix dia, tal com va ser el cas d’ahir. Però per poc que pugui intentaré no saltar-me cap dia, malgrat hagi de fer doble esforç quan ho pugui fer.
També m’agradaria pujar més fotos al Flick, però tarden molt a pujar i la veritat prefereixo invertir el temps en coses més profitoses per mi.
Un dia que recordaré, no pel viatge de Bikaner a Khuri que ha sigut llarg i avorrit enmig d’un paisatge inhòspit, ni per la visita al Temple de Karni Mata on descalç passejes enmig de milers de rates “sagrades” que t’arriben a ensumar els peus(sí, l'Índia té per nosaltres moltes coses estranyes) sinó per la meva primera experiència en un desert.
Després de més de 400 kms he arribat a Khuri. Un poblat de 800 habitants amb les cases que m’ha recordat les típiques cabanes africanes i on la gent viu exclusivament del bestiar: cabres, vaques, paons reals i naturalment camells. Això no té més d’anormal que le exoticitat del lloc, però per mi ha sigut molt plaent l’experiència de passar una nit en ple desert sense teulada de cap mena i amb el ulls fits en el cel amb la nostra lluna – la mateixa de casa- uns núvols que trencaven l’uniformitat d’un cel farcit d’estrelles a vessar.
Tot i els meus dubtes inicials – doncs confesso ser poruc- he acceptat la idea de fer-ho, ja que crec que era una oportunitat probablement irrepetible i no és questió ara de perdre’s res.
Realment, ara un cop passat puc dir que l’experiència ha sigut d’aquelles que no s’obliden mai, tot i que he dormit fatal doncs massa còmode pel que estem habituals no és. El silenci absolut, l’immensitat del cel i la claror espaterrant d’una lluna quasi plena, estirat en un bressol damunt la freda sorra de la nit, s’ha de viure. No es pot explicar amb paraules, doncs és un munt de sensacions tant a flor de pell com en l’interior, que només es poden sentir.
Naturalment aquest moment tan excitant va fer que em costés d’adormir-me. No sé a quina hora deuria ser, però és ben igual. Només sé que m’ha despertat un cop més fort de vent, que m’ha fet entrar sorra a dins del “llit” (una manta a terra i una altra per tapar-me). Encara era a plena nit i el fred era força intens, cosa que m’ha fet tornar a tapar desseguida –cap inclós- mentre escoltava un solitari bram del camell un tros més enllà.
Quan m’he tornar a despertar ha coincidit just al moment de la sortida de sol. Algú que vetlla per mi m’ha fet despertar per gaudir d’un espectacle únic. Veure el sol rogent de l’alba damunt d’una duna, per un foradet de les dues mantes a nivell dels meus ulls, crec que se m’esborrarà mai.
Malgrat el fred de fora, no he pogut més que aixecar-me i disparar unes quantes fotos, encara que mai aquestes fotos parlaràn del que dintre meu vaig sentir.
També m’agradaria pujar més fotos al Flick, però tarden molt a pujar i la veritat prefereixo invertir el temps en coses més profitoses per mi.
Un dia que recordaré, no pel viatge de Bikaner a Khuri que ha sigut llarg i avorrit enmig d’un paisatge inhòspit, ni per la visita al Temple de Karni Mata on descalç passejes enmig de milers de rates “sagrades” que t’arriben a ensumar els peus(sí, l'Índia té per nosaltres moltes coses estranyes) sinó per la meva primera experiència en un desert.
Després de més de 400 kms he arribat a Khuri. Un poblat de 800 habitants amb les cases que m’ha recordat les típiques cabanes africanes i on la gent viu exclusivament del bestiar: cabres, vaques, paons reals i naturalment camells. Això no té més d’anormal que le exoticitat del lloc, però per mi ha sigut molt plaent l’experiència de passar una nit en ple desert sense teulada de cap mena i amb el ulls fits en el cel amb la nostra lluna – la mateixa de casa- uns núvols que trencaven l’uniformitat d’un cel farcit d’estrelles a vessar.
Tot i els meus dubtes inicials – doncs confesso ser poruc- he acceptat la idea de fer-ho, ja que crec que era una oportunitat probablement irrepetible i no és questió ara de perdre’s res.
Realment, ara un cop passat puc dir que l’experiència ha sigut d’aquelles que no s’obliden mai, tot i que he dormit fatal doncs massa còmode pel que estem habituals no és. El silenci absolut, l’immensitat del cel i la claror espaterrant d’una lluna quasi plena, estirat en un bressol damunt la freda sorra de la nit, s’ha de viure. No es pot explicar amb paraules, doncs és un munt de sensacions tant a flor de pell com en l’interior, que només es poden sentir.
Naturalment aquest moment tan excitant va fer que em costés d’adormir-me. No sé a quina hora deuria ser, però és ben igual. Només sé que m’ha despertat un cop més fort de vent, que m’ha fet entrar sorra a dins del “llit” (una manta a terra i una altra per tapar-me). Encara era a plena nit i el fred era força intens, cosa que m’ha fet tornar a tapar desseguida –cap inclós- mentre escoltava un solitari bram del camell un tros més enllà.
Quan m’he tornar a despertar ha coincidit just al moment de la sortida de sol. Algú que vetlla per mi m’ha fet despertar per gaudir d’un espectacle únic. Veure el sol rogent de l’alba damunt d’una duna, per un foradet de les dues mantes a nivell dels meus ulls, crec que se m’esborrarà mai.
Malgrat el fred de fora, no he pogut més que aixecar-me i disparar unes quantes fotos, encara que mai aquestes fotos parlaràn del que dintre meu vaig sentir.
divendres, 6 de març del 2009
anem millorant
Abans que res, agraïr el suport dels qui em llegiu. Sabeu o us podeu imaginar l'important que és sentir-se recolzat, i més quan estàs sol i lluny de casa.
Després dels primers moments d’inestabilitat al haver de canviar el xip català pel indi, sembla que tot es va posant al seu lloc. Avui ha sigut un dia de menys gestions i més turístic, tal com hauria de ser per lògica. He visitat el matí el poble de Mandawa i he pres contacte amb la seva gent. Com tots els indis de les zones més o menys turístiques porten el pinyó posat i aprofiten qualsevol avinentesa per portar-te cap al seu terreny on vendre’t el seus productes. Arriba a ser inclús molest haver d’anar donant negatives a tort i a dret, però així està muntat i així s’ha de fer. I si et decideixes a comprar, llavors ve la segona part que és el preceptiu regateig. Realment pel qui no li agrada aquesta manera de fer resulta una mica pesat.
En canvi, el que no té preu és tractar amb qui no té res a vendre (frase que sense voler té dos interpretacions, i que una d’elles és una obvietat :-), i en especial la mainada, amb la seva espontaneïtat i frescor.
Tornant a fer ruta, amb una llarga i solitària carretera envoltada d’un paisatge semi-desèrtic i amb una calor bastant sufocant he arribat a Binaker, destí final de l’etapa d’avui. El poble que m’imaginava ha sigut en realitat una ciutat que supera el 500.000 habitants. No arriba a ser com Delhi, però Déu n’hi do. Altra vegada la mateixa sensació que els primers dos dies, però ara ja més curat d’espants.
He visitat el Fort Junagarh construït a finals del segle XVI i lloc on el Maharajas feien de les seves, i després els casc antic de la ciutat amb els carrers estrets i abarrotats de petits comerços i amb el clavegueram a banda i banda del carrer obert als ulls i nas de tothom. A més dels habituals actors que ja no repetiré mai més de les vaques, cabres, gent bicicletes....... Per cert, albiro que pot ser veritat això que diuen de que les pudors de l'Ìndia es converteixen en un aroma que et pot arribar a impregnar. Poc a poc. De moment avui ha sigut el tercer dia.
Apunt d’anar a dormir. Demà em toca diana a les 6 per anar a Jaisalmer, ciutat on hi ha les forces militars de l’Índia per ser fronterer amb el Pakistàn. Amb una mica de sort, intentaré muntar-m’ho per anar a fer el camell pel desert. Uii.. que no em descuidi el barret sinó em quedaré amb la closca de fora més torrada del que ja la tinc per dins.
Després dels primers moments d’inestabilitat al haver de canviar el xip català pel indi, sembla que tot es va posant al seu lloc. Avui ha sigut un dia de menys gestions i més turístic, tal com hauria de ser per lògica. He visitat el matí el poble de Mandawa i he pres contacte amb la seva gent. Com tots els indis de les zones més o menys turístiques porten el pinyó posat i aprofiten qualsevol avinentesa per portar-te cap al seu terreny on vendre’t el seus productes. Arriba a ser inclús molest haver d’anar donant negatives a tort i a dret, però així està muntat i així s’ha de fer. I si et decideixes a comprar, llavors ve la segona part que és el preceptiu regateig. Realment pel qui no li agrada aquesta manera de fer resulta una mica pesat.
En canvi, el que no té preu és tractar amb qui no té res a vendre (frase que sense voler té dos interpretacions, i que una d’elles és una obvietat :-), i en especial la mainada, amb la seva espontaneïtat i frescor.
Tornant a fer ruta, amb una llarga i solitària carretera envoltada d’un paisatge semi-desèrtic i amb una calor bastant sufocant he arribat a Binaker, destí final de l’etapa d’avui. El poble que m’imaginava ha sigut en realitat una ciutat que supera el 500.000 habitants. No arriba a ser com Delhi, però Déu n’hi do. Altra vegada la mateixa sensació que els primers dos dies, però ara ja més curat d’espants.
He visitat el Fort Junagarh construït a finals del segle XVI i lloc on el Maharajas feien de les seves, i després els casc antic de la ciutat amb els carrers estrets i abarrotats de petits comerços i amb el clavegueram a banda i banda del carrer obert als ulls i nas de tothom. A més dels habituals actors que ja no repetiré mai més de les vaques, cabres, gent bicicletes....... Per cert, albiro que pot ser veritat això que diuen de que les pudors de l'Ìndia es converteixen en un aroma que et pot arribar a impregnar. Poc a poc. De moment avui ha sigut el tercer dia.
Apunt d’anar a dormir. Demà em toca diana a les 6 per anar a Jaisalmer, ciutat on hi ha les forces militars de l’Índia per ser fronterer amb el Pakistàn. Amb una mica de sort, intentaré muntar-m’ho per anar a fer el camell pel desert. Uii.. que no em descuidi el barret sinó em quedaré amb la closca de fora més torrada del que ja la tinc per dins.
dijous, 5 de març del 2009
dia de trànsit, però interessant
Avui ha sigut un dia de trànsit. He marxat de Delhi per anar a Mandawa a l’estat del Rajasthan per demà seguir camí a Bikaner. Faig la ruta per aquesta zona amb cotxe i conductor, ja que hi ha molt pocs trens i els pocs que hi ha no hi havia places, a més de que les coses a visitar són fora de les ciutats i igualment es necessita un cotxe per arribar-hi.
La sortida de Delhi (he tardat més d’una hora per sortir) ha sigut durísima per mi. Aquella pobresa extrema de la perifèria de la capital, combinada amb la polseguera dels carrers, el caos total, el soroll, la brutícia i males olors, i aquella quantitat ingent de persones que amb una perspectiva de futur gens afalagadora sobreviu enmig de xaboles petites i indecents, m’ha superat. M’ofegava. Fins al punt de plantejar-me el perquè jo he de patir tot això puguen estar còmodament a casa. No sé d’on he tret les forces per no fer recular al conductor. I gràcies a que no ho he fet, he pogut palpar dins meu un canvi radical de sensacions. Un cop fora de Delhi, en cada un dels pobles que anava passant, tot i que es manté el mateix decorat i els actors són els mateixos, l’obra és diferent. Hi ha quelcom que no sé definir i que m’ha modificat completament el meu estat d’ànim. No sé què és. Per més que ho intento esbrinar no en trobo la resposta. Potser la merda és la mateixa, però l’olor és diferent. Potser l’encaix de la gent dins de la gran ciutat dóna una perspectiva diferent a les persones molt més “lliures” en els pobles. Potser.... però és igual, el cas és que he canviat totalment d’estat i he encarat de bell nou el viatge amb la il·lusió que correspon.
La nota de color que ha acabat de refer-me ha sigut l’abordatge de un grapat de nens i nenes de totes les mides, per la finestra del cotxe un cop aturat per pagar les taxes de circulació, demanant-me xocolata i rupies. Els he tocat un per un, acariciant-los i aquell grapat de somriures de molts ulls d’un negre intens i brillant, se m’ha clavat fons. Gràcies a la tacanyeria catalana que m’ha fet que no els donés res, he pogut descobrir que els he deixat igual de contents, agraïts i amb el mateix dibuix al rostre que quan han arribat. Em consola aquest fet, malgrat que m’arrepenteixo de no haver-los ajudat una mica. Aquesta senzilla escena d’agraïment per no res, m’ha fet recordar que més important que els monuments i joies històriques, és el tracte amb les persones. Són dos enriquiments personals iguals, però de molt diferent intensitat.
La sortida de Delhi (he tardat més d’una hora per sortir) ha sigut durísima per mi. Aquella pobresa extrema de la perifèria de la capital, combinada amb la polseguera dels carrers, el caos total, el soroll, la brutícia i males olors, i aquella quantitat ingent de persones que amb una perspectiva de futur gens afalagadora sobreviu enmig de xaboles petites i indecents, m’ha superat. M’ofegava. Fins al punt de plantejar-me el perquè jo he de patir tot això puguen estar còmodament a casa. No sé d’on he tret les forces per no fer recular al conductor. I gràcies a que no ho he fet, he pogut palpar dins meu un canvi radical de sensacions. Un cop fora de Delhi, en cada un dels pobles que anava passant, tot i que es manté el mateix decorat i els actors són els mateixos, l’obra és diferent. Hi ha quelcom que no sé definir i que m’ha modificat completament el meu estat d’ànim. No sé què és. Per més que ho intento esbrinar no en trobo la resposta. Potser la merda és la mateixa, però l’olor és diferent. Potser l’encaix de la gent dins de la gran ciutat dóna una perspectiva diferent a les persones molt més “lliures” en els pobles. Potser.... però és igual, el cas és que he canviat totalment d’estat i he encarat de bell nou el viatge amb la il·lusió que correspon.
La nota de color que ha acabat de refer-me ha sigut l’abordatge de un grapat de nens i nenes de totes les mides, per la finestra del cotxe un cop aturat per pagar les taxes de circulació, demanant-me xocolata i rupies. Els he tocat un per un, acariciant-los i aquell grapat de somriures de molts ulls d’un negre intens i brillant, se m’ha clavat fons. Gràcies a la tacanyeria catalana que m’ha fet que no els donés res, he pogut descobrir que els he deixat igual de contents, agraïts i amb el mateix dibuix al rostre que quan han arribat. Em consola aquest fet, malgrat que m’arrepenteixo de no haver-los ajudat una mica. Aquesta senzilla escena d’agraïment per no res, m’ha fet recordar que més important que els monuments i joies històriques, és el tracte amb les persones. Són dos enriquiments personals iguals, però de molt diferent intensitat.
dimecres, 4 de març del 2009
el primer dia
He passat mala nit. Em vaig posar al llit molt desanimat i m’ha costat d’agafar el son.
La primera impressió de l’Ìndia no va ser massa afalagadora que diguem. Tot molt fosc, cutre i caòtic. Em va costar també agafar cobertura de xarxa del mòbil amb el roaming activat i això em va acabar d’atabalar.
Avui m’he llevat procurant que l’estat d’ànim d’ahir no m’afectés massa. He pogut anar a l’ambaixada a registrar-me i després de vàries peripècies he aconseguit la connexió a internet i he pogut visitar dos llocs d’interès turístic.
El desplaçament en part ha sigut fet amb un dels típics “rickshaws” (tricicles coberts amb seient al darrere de colors verd i groc) i en part amb el cotxe que m’ha ofert de provar el cap d’una oficina de turisme que he anat a pa rar en intentar resoldre el tema d’internet. Història que no detallaré per no estendre’m massa.
Tant amb un mitjà com en l’altre, he quedat sorprès per la sort que tenen els conductors de Delhi – tots sense excepció- i per la seva perícia en la conducció suïcida en un mar de batibull increíble esquivant molt temeràriament a altres cotxes, autobusos, vaques, carros amb cavalls, cavalls sense carro, carros sense cavall, rickshaws, bicicletes, gossos, i munts de merda de tota mena. Tot això passa a la capital del país i a més, amanit amb la contaminació acústica provocada pels clàxons dels cotxes bramant incansablement per obrir-se pas enmig d’aquest caos estressant. No em vull ni imaginar el que passarà en els pobles per on tinc intenció de passar. D’entrada costa de digerir. Però quan portes ja una estona de safari, t’acabes acostumant i allò que al principi se’m feia gairebé insuportable, a la fi ho trobes divertit.
La primera impressió de l’Ìndia no va ser massa afalagadora que diguem. Tot molt fosc, cutre i caòtic. Em va costar també agafar cobertura de xarxa del mòbil amb el roaming activat i això em va acabar d’atabalar.
Avui m’he llevat procurant que l’estat d’ànim d’ahir no m’afectés massa. He pogut anar a l’ambaixada a registrar-me i després de vàries peripècies he aconseguit la connexió a internet i he pogut visitar dos llocs d’interès turístic.
El desplaçament en part ha sigut fet amb un dels típics “rickshaws” (tricicles coberts amb seient al darrere de colors verd i groc) i en part amb el cotxe que m’ha ofert de provar el cap d’una oficina de turisme que he anat a pa rar en intentar resoldre el tema d’internet. Història que no detallaré per no estendre’m massa.
Tant amb un mitjà com en l’altre, he quedat sorprès per la sort que tenen els conductors de Delhi – tots sense excepció- i per la seva perícia en la conducció suïcida en un mar de batibull increíble esquivant molt temeràriament a altres cotxes, autobusos, vaques, carros amb cavalls, cavalls sense carro, carros sense cavall, rickshaws, bicicletes, gossos, i munts de merda de tota mena. Tot això passa a la capital del país i a més, amanit amb la contaminació acústica provocada pels clàxons dels cotxes bramant incansablement per obrir-se pas enmig d’aquest caos estressant. No em vull ni imaginar el que passarà en els pobles per on tinc intenció de passar. D’entrada costa de digerir. Però quan portes ja una estona de safari, t’acabes acostumant i allò que al principi se’m feia gairebé insuportable, a la fi ho trobes divertit.
dimarts, 3 de març del 2009
el viatge
Les primeres “olors” que he sentit, fortes i penetrants han sigut la dels peus dels companys de viatge del seient de darrere del Boeing 747 de KLM que m’ha portat a Delhi. He començat aviat!
El vol anterior de Bcn a Amsterdam ha sigut molt tranquil la qual cosa m’ha permès dormitar una mica i treure’m la sensació d’haver dormit poc aquesta nit.
Un cop el gegant dels aires (70 mts de llarg, 65 d’envergadura, 35 tones de pes, 428 passatgers i sostenén a l’aire un pes total de 390 tones) ha aterrat a l’aeroport Indira Ghandi, i després de passar el control de l’aduana, he anat a canviar euros per rupies i he anat a contractar un servei de taxi pre-pagat per evitar posteriors especulacions i regateigs
Mentre ha durat el recorregut fins a l’hotel que volia anar malgrat no tenia cap reserva feta, la insistència del taxista per portar-me a un hotel millor es feia aclaparadora. Cansat com estic del viatge he hagut d’aguantar la pallissa fins que hem arribat a l’hotel que li he demanat. Llavors he hagut d’aguantar una altra pallissa: la de no sé quina taxa que li havia de pagar a ell. Davant la meva negativa rotunda i absoluta, he baixat del taxi amb males maneres i he anat cap a la porta del Ringo Guest House, Però... oh sorpresa.... la destartalada porta d’aquell antro cutre i decadent era tancada. Truco al timbre i al cap d’una estoneta – amb el taxista encara allà pal-plantat i expectant- m’apareix un home que gens amablement em diu que no hi ha lloc.
El taxista ha recollit els trocets de Toni que hi havia per terra i m’ha dit que era amic meu i que m’ajudaria. I naturalment no m’ha reclamat més la ditxosa taxa, ja que cobrarà comissió del “seu” hotel. Ves com són les coses a l’Índia. La primera aventura ha estat servida. Per anar fent boca!
El vol anterior de Bcn a Amsterdam ha sigut molt tranquil la qual cosa m’ha permès dormitar una mica i treure’m la sensació d’haver dormit poc aquesta nit.
Un cop el gegant dels aires (70 mts de llarg, 65 d’envergadura, 35 tones de pes, 428 passatgers i sostenén a l’aire un pes total de 390 tones) ha aterrat a l’aeroport Indira Ghandi, i després de passar el control de l’aduana, he anat a canviar euros per rupies i he anat a contractar un servei de taxi pre-pagat per evitar posteriors especulacions i regateigs
Mentre ha durat el recorregut fins a l’hotel que volia anar malgrat no tenia cap reserva feta, la insistència del taxista per portar-me a un hotel millor es feia aclaparadora. Cansat com estic del viatge he hagut d’aguantar la pallissa fins que hem arribat a l’hotel que li he demanat. Llavors he hagut d’aguantar una altra pallissa: la de no sé quina taxa que li havia de pagar a ell. Davant la meva negativa rotunda i absoluta, he baixat del taxi amb males maneres i he anat cap a la porta del Ringo Guest House, Però... oh sorpresa.... la destartalada porta d’aquell antro cutre i decadent era tancada. Truco al timbre i al cap d’una estoneta – amb el taxista encara allà pal-plantat i expectant- m’apareix un home que gens amablement em diu que no hi ha lloc.
El taxista ha recollit els trocets de Toni que hi havia per terra i m’ha dit que era amic meu i que m’ajudaria. I naturalment no m’ha reclamat més la ditxosa taxa, ja que cobrarà comissió del “seu” hotel. Ves com són les coses a l’Índia. La primera aventura ha estat servida. Per anar fent boca!
diumenge, 1 de març del 2009
a unes hores vista
Compte enrere ja no de dies, sinó d’hores. Tinc més o menys apunt la motxilla, que no arriba al 12 quilos de pes màxim autoritzat com a equipatge de ma. Malgrat que no tenia intenció de carregar massa, al final crec que encara porto massa coses. És molt difícil i quasi inevitable no ser “generós” a l’hora d’omplir una maleta i més per un viatge d’aquestes característiques. Però tampoc crec que m’hagi passat: un necesser per l’higiene, una farmaciola, una mosquitera, un saquet de dormir, roba interior per tres mudes, el Lonely Planet, un llibre, un quadern de viatge i la tecnologia: el miniHP, càmera digital i mòbil amb els seus corresponents carregadors. De vestir només el que portaré posat. Pel que necessiti de més, allà ja en venen i a millor preu que aquí (m’han dit!).
Una de les primeres coses que hauré de fer en arribar a Delhi serà buscar una tenda de comunicacions per comprar un mòdem USB i contractar ample de banda, ja que sinó tot els plans de documentar el viatge on-line se n’aniran en orris, perquè resulta que el mòdem i la línia que tenia contractada amb Vodafone no em funcionaria ja que no hi ha acord de cobertura (roaming) entre España i l’Índia. Vés per on encara ens falta tecnologia (o política) per poder fer el que ja hauria de ser fàcil de fer com són les comunicacions en aquest planeta.
Bé de fet... la primera cosa que hauré de fer en arribar –apart de canviar euros per rupies- serà buscar allotjament. Arribaré a mitja nit a Delhi i no tinc lloc per deixar els óssos. Però no em preocupa doncs al centre de la capital està ple d’hotels i “guest houses” (també m’han dit!).
Aquest és l’últim post que faig des de terra catalana. El proper espero que ja sigui escrit des de destí. Si la tecnologia m’és favorable espero poder-lo fer ben aviat.
Una de les primeres coses que hauré de fer en arribar a Delhi serà buscar una tenda de comunicacions per comprar un mòdem USB i contractar ample de banda, ja que sinó tot els plans de documentar el viatge on-line se n’aniran en orris, perquè resulta que el mòdem i la línia que tenia contractada amb Vodafone no em funcionaria ja que no hi ha acord de cobertura (roaming) entre España i l’Índia. Vés per on encara ens falta tecnologia (o política) per poder fer el que ja hauria de ser fàcil de fer com són les comunicacions en aquest planeta.
Bé de fet... la primera cosa que hauré de fer en arribar –apart de canviar euros per rupies- serà buscar allotjament. Arribaré a mitja nit a Delhi i no tinc lloc per deixar els óssos. Però no em preocupa doncs al centre de la capital està ple d’hotels i “guest houses” (també m’han dit!).
Aquest és l’últim post que faig des de terra catalana. El proper espero que ja sigui escrit des de destí. Si la tecnologia m’és favorable espero poder-lo fer ben aviat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
