conclusions post-viatge

Fa quinze dies exactes de la tornada a casa i algú m’ha preguntat si havia trobat el que havia anat a buscar a l’Índia. Per una banda és una pregunta que pot ser molt personal i a la que no tindria perquè contestar o simplement contestar-la amb una resposta totalment general, però per l’altre no em fa res fer-ho ja que així publico el resultat del meu viatge per si pot ser d’utilitat per algú i ajudar-lo a decidir-se a fer el mateix que jo he fet, i naturalment sempre reservant-me l’opció de deixar aquelles coses més íntimes per mi (digueu-me egoista!) si és que n’hi han.

La tornada a casa va ser com tot en aquesta vida, i no podia ser d’una altre manera, dual. En un aspecte va ser una tornada plaent i per altre banda dura.
Plaent en el sentit de recuperar la proximitat de la família, els amics, el meu espai vital, els meus costums, el treball, la música i el pa amb tomàquet.
I dura en el sentit de tornar a un món que l’havia deixat feia un mes per descobrir-ne un altre de molt diferent i comprovar que la majoria dels que vivim aquí –i en especial els que tenen el poder- no fan/fem res per alleugerir mínimament els problemes de molt milions de persones que viuen en unes condicions infrahumanes. Tot i que si els hi solucionéssim en tindrien uns altres de problemes, però hi ha uns mínims vitals que toquen de ple la injustícia i que s’haurien de cobrir al menys per la higiene de la nostra pròpia consciència.
I no ens tremola el pols en gastar els recursos en temes de seguretat, oci i en l’augment del nostre poder, i quedem plenament satisfets quan apliquem els beneficis econòmics a l’enriquiment personal (econòmic és clar!). I per calmar el nostre malmès fur intern ens diem generalment no massa convençuts: -aquests pobres ja hi estan acostumats i és la seva vida-, o : -nosaltres poca cosa podem fer per ells-.
Però afortunadament hi ha persones que treballen per canviar aquesta dinàmica i el que sí puc assegurar és que la meva consciència s’ha despertat i ja no puc romandre indiferent i vivint d’esquena a aquest tercer món.
En molts aspectes hi ha hagut en mi un abans i un després. I aquest és un d’ells.

Deixant de banda aquest aspecte de la consciència, l’Índia m’ha aportat moltes coses enriquidores, apart de la cultura que també he aprofitat fent tot el turisme que les condicions i el temps m’han permès i que ha quedat abastament reflectit en el seu dia a dia en aquest blog.

He fet una cura intensiva de les meves pors i una neteja a fons de les meves manies. Trobar-te en un lloc on no es veuen hospitals i on els dispensaris o consultoris mèdics són pocs i estan en unes deplorables condicions, t’animen a estimular el domini del cos i de la ment allunyant del tot els temors d’una crisi d’angoixa o de qualsevol altre malaltia que aquí ens seria tan fàcil de resoldre com anar sense dilació al servei d’urgències d’un qualsevol dels molts hospitals que tenim al nostre abast.
Trobar-te en un lloc on els cuiners no porten la gorra blanca ni guants, sinó que ho treballen el menjar amb les mateixes mans que acaben de recollir uns instants abans les restes de qualsevol deixalla del carrer, ple de mosques que ufanoses van tastant sense cap dificultat tot el comestible, i on la cura en la neteja dels estris està sota mínims, t’ajuda sens dubte a desestimar qualsevol intent de fàstic, ja que contràriament es posaria el cos en una permanent i no desitjada vaga de fam.

I he après molt.
He après a llegir en la mirada dels menuts la seva felicitat malgrat les seves condicions de vida, i puc assegurar que no hi ha res més entendridor i esperançador alhora.

He après a perdre de vista el futur. Aquest temps que tan ens preocupa als del primer món i que allà, contemplant el dia a dia de les persones et dones compte de que realment no existeix. Que és un invent de l’home per l’home i que al mateix temps que ens estimula a emprendre accions per a prevenir la nostra felicitat en ell –en molts cassos angoixant-nos-, ens priva de viure o ens desvirtua el més preuat que tenim: l’ara i el aquí, el present.

He après a treballar la virtut de la paciència, en mig de qualsevol dels freqüents embussos de tràfic. O en l’espera de l’autobús de torn. O en l’espera a que et serveixin un àpat. Les persones viuen sense assabentar-se que en el món occidental hi ha un terme que es diu estrès i que en cap diccionari dels 30 idiomes i 2000 dialectes del país hi té entrada.

He après a valorar tot el que tenim a casa, des dels petits fets tan habituals com obrir una aixeta i que en surti aigua, o com prémer un botó i que s’il·lumini l’estança, fins a les comoditats generalment tan innecessàries com un silló amb funcions de massatge o la domòtica a les llars.

He après a saber que sense tantes xarxes d’autopistes ben asfaltades i protegides i amb tots els serveis inclosos, també s’arriba a tot arreu.

He aprés a contemplar i acceptar la mort. Entendre-la com un pas més de la vida i no com a un final decadent i angoixant.

He aprés el procediment per controlar la respiració i per introduir-me en la meditació amb la finalitat de donar repòs a la ment i saber reconèixer aquelles coses del meu interior que no em serveixen, per després saber-les buidar, deixant espai lliure per l’entrada de noves oportunitats que em facin créixer com a persona.

He après a analitzar les coses des d’una altre perspectiva, que em permeti poder trencar dinàmiques negatives que dificulten les relacions amb altres persones. He encetat un camí que m’ha de conduir a una pau interior molt més completa que la que tenia fins ara, amb l’esperança de tot ésser humà d’intentar acostar-se més a la felicitat.

He tret la pols a un anglès que tenia absolutament rovellat.

M’he demostrat a mi mateix que sóc capaç encara de córrer per aquests mons dels Déus alimentant la meva part d’ànima solitària i rebent descàrregues d’adrenalina que em fan sentir viu.

La meva perspectiva del món i de les coses ha canviat i, sense renunciar a res del que està al meu abast en aquest món occidental, ara sóc conscient del que tinc i del que faig i puc assaborir amb molta més intensitat que abans tot el que disposo en bé de la meva comoditat.

resum del viatge

Mmmmmmm... quina dormida!!!!!
Per l'estadística i com excusa per posar un post més al blog, un breu resum del viatge:

Dates:
sortida 3/3/09 des de l'aeroport de BCN via Amsterdam.
tornada 2/4/09 des de l'aeroport Indira Ghandi de Delhi via Amsterdam

Dies: 31

Kilòmetres recorreguts:
· avió: 15.200
· cotxe: 9.120
· tren: 2.206
· bus: 78

Ciutats visitades:

Estat de Delhi:
· Delhi

Estat de Rajasthan:
· Mandawa
· Bikaner
· Khuri
· Jaisalmer
· Jodhpur
· Ranakpur
· Udaipur
· Pushkar
· Jaipur
· Ranthanbhore

Estat de Uttar Pradesh:
· Agra
· Varanasi

Estat de Himachal Pradesh:
· Manali
. Dhakpo
· Manikaran
. Kasol
· Dharamsala
· McLeodganj

Estat de Punjab:
· Amritsar
· Atari

Estat de Uttaranchal:
· Rishikesh
· Haridwar

Fotografies fetes: 1.934

Disminució de pes: 4 Kgs.

ja sóc aquí!! o la història del "mono"

Avui a les 11:30 posava l’ànima neta i purificada i els peus bruts en terra catalana. La veritat és que ha sortit "caldo" quan he arribat a casa i me'ls he rentat. L’última nit en aquell hotelet "cutre" hi havia una dutxa comunitària i vaig preferir seguir amb els peus bruts abans que embrutar-los més.
He arribat bé, cansat de tantes hores volant per aquests cels del món mundial i sense haver dormit pràcticament en dues nits. Però bé, un és jove i ho acaba resistint tot!!
Si els que em segueixen tenen el "mono" de no poder fer la tertúlia, jo tindré el "mono" de publicar l'escrit. De veritat que ha sigut per mi molt interessant poder anar relatant el meu viatge perquè així m'obligava a documentar-lo al mateix temps que revivia de nou el dia, i més encara quan saps que té seguiment i acollida. No m'esperava que causés aquesta expectació, de la qual naturalment me'n alegro molt.
Però ja tinc la solució:
Qui dels tertulians serà el que em substitueixi? Ara li tocaria el torn a un altra que fes un viatge i així jo també tindria l'opció de poguer fer els comentaris.
Va..... a qui li toca?
I si no.... s'admeten suggeriments per solucionar la mancança.
Ahhh .. i pels Folls: dilluns assaig... que ja tinc "mono".

el comiat del blog

Estic al tren viatjant cap a Delhi, el destí final en aquest país. Ja vaig fer el comiat d'aquest meu primer viatge, a Rishikesh al costat del Ganges, bo i esperant tenir l'opció de poder-hi tornar. I abans de tancar aquest blog, vull deixar constància del meu agraïment a tothom qui m'ha seguit en els meus periples per l'Índia.
Els comentaristes habituals m'han esperonat dia a dia, a seguir escrivint el meu diari al mateix temps que feien que no em sentís tant lluny de casa. Gràcies a tots ells, en Xino, en Joan, l'Aneris, la Ginebra, en Joan Mª, la Maribel i la Tes (disculpeu-me si em deixo a algú). (Per cert, conec a tots els comentaristes excepte la Maribel i la Tes. De la Maribel tinc possibilitat de contactar amb ella, però no així de la Tes. Puc arribar a saber de tu o prefereixes mantenir-te en l'anonimat?)
I als seguidors que han optat per no fer comentaris - que em consta que són bastants - agrair-los també el seu interès en seguir-me els passos, ja que des de l'ombra també es fa feina, i si més no, podien saber de mi, encoratjant-me en veure l'increment diari del comptador de visites.
Amb això queda tancat el blog en quant al dia a dia es refereix. Romandrà operatiu un temps per tal de que si algú vol recuperar la història ho pugui fer. Per altra banda, només em resta oferir-me a qui tingui la bona pensada de fer el mateix que jo, donar-li tota aquella informació que no està detallada en aquest blog i que pot ser-li d'interès.
Que qualsevol dels Déus que m'he trobat pel camí us acompanyin i us donin la llum de la felicitat.
Namaste.

la rematada

Avui he estat a Haridwar per fer-hi nit ja que demà surt el tren a les 6 del matí que m'ha de portar a Delhi ja de camí cap a casa.
He aprofitat per rematar l'estada veient els llocs d'interès d'aquesta ciutat.

Els temples de ­Mansa Devi a dalt d'una muntanya, després el Bharata Mata en un edifici de set pisos i a cada planta les seves deïtats o personatges destacas del país, tot seguit el Ma Vaishnaro Mandir un temple curiós per la seva façana adornada i acolorida amb diferents deïtats de grans dimensions, i finalment el Pawan Dham amb el seu interior decorat amb petits vitralls de colors. Al capvespre al Ghat de Hari Ki Pairi han fet la cerimònia del Aarti dedicat al riu Ganga i amb un espectacle de foc impressionant.
Aquestes han sigut les últimes visites que he fet enguany en el país.
Sopar i dormir en un hotel bastant "cutre" però que per una curta nit és suficient.

el comiat

Demà al matí acabo la meva estada a Rishikesh i pràcticament a l'Índia. Per això he volgut acomiadar-me d'aquest país que tant m'ha donat, de la millor manera que crec que podia fer: estar a la vora del seu sagrat Ganga. A diferència de Varanasi on el riu es mostra tranquil i reposat, aquí és un riu molt més jove i sorollós. Però son les mateixes gotes que corrien davant meu, les que unes hores més tard arribaran al lloc sagrat per purificar els difunts.
Tres hores llargues al seu costat, contemplant-lo, escoltant la seva remor, parlant-li tot repassant els bons i mals moments viscuts aquí, acariciant les seves aigües purificant tot el meu cos. Tres hores que se m'han fos a les mans.
Primer he deixat la ment lliure, fuetejant-la perquè s'activés i moltes coses m'han passat pel cap. Una d'elles, no sé perquè, ha sigut pensar amb el meu pare. L'he cridat. Tampoc sé el perquè els ulls se m'han negat de felicitat, mentre un exòtic ocell s'ha plantat en una pedra al meu costat. Era ell? S'hi ha estat una bona estona fent-me companyia.
Després he utilitzat la corda per travar la ment. Tancant els ulls, amb els rajos del sol que me'ls omplien de llumenetes, assegut amb les cames creuades, l'esquena recta i els braços estesos reposant damunt dels genolls. I mirant fixament el punt fictici que tinc entre les celles, m'he quedat en blanc. Buit de tot pensar. He perdut la noció del temps, i quant he tornat tenia tres veïns, fent el que solen fer en aquest riu tan especial: meditar i pregar. El sol començava a flaquejar quan m'he vestit i donant una última mirada a aquell lloc, me n'he anat.

La meditació no és quelcom que es faci amb la ment,

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
és l'absència de la ment. Quan la ment s'atura, la meditació arriba. No és quelcom fora de la ment, és quelcom més enllà de la ment.

Beatles forever

Avui he pogut fer el mandra i m’he llevat tard. Les activitats del dia han sigut poques però intenses. Concretament tres: llegir, visitar l’Ashram del Maharischi Mahesh Yogi i una sessió de massatge ayurvèdic.

La visita a l’Ashram m’ha impressionat pel seu estat deixat i deplorable, però al moment m’he transportat en el temps i ja no he vist més les runes. Eren allà. El John, Paul, George i Ringo. Amb la Cynthia, Jane, Pattie i la Maureen. També la Mia Farrow, Donovan, Mike Love, Mal Evans . . . Ara mateix el Paul i el John vestits de blanc asseguts al graó del seu apartament estan tararejant l’Ob-la-di Ob-la-da acompanyats de les seves Martin i amb el Ringo mirant-s’ho al seu costat. El George no hi és, suposo que està meditant. Epsss ara el veig, assegut més enllà .. i em diu "You can have everything in life. Like, we're the Beatles, aren't we? We can have anything that money can buy. And all the fame we could dream of. And then what? It isn't love. It isn't health. It isn't peace inside, is it?"
Li dono la raó.
La bombolla esclata i torno a la realitat.
La calma que es respira en aquest lloc és la ideal per crear. Aquí en menys de dos mesos van composar 48 temes, entre ells els de l’àlbum blanc.
Tal com diu el meu amic Francino "... no sabem ben bé el que els va influenciar aquí, però sabem segur el que ELLS ens varen influenciar a nosaltres." és per això que estic segur que tot el que el meu cos sent i veu, és el mateix que ells van sentir i veure ara fa 41 anys.
De tornada, la gent segueix caminant, resant i meditant com cada dia, com sempre. I jo vaig cap al consultori del Dr. Ravi Kaushal perquè em posi una mica a to aquest cos impressionat per tot el que l'Índia li ha donat.

OM: la síl·laba sagrada: ॐ

Porta una figa d’aquesta figuera.
- Aquí la tens, senyor.
Obre-la.
- Està oberta.
Què veus en el seu interior?
- Aquestes petites llavors, senyor.
Obre’n una.
- Ja està.
Què veus a dins?
- Senyor, no veig absolutament res.
Fill meu, aquesta essència subtil que no veus és el Ser de tot l’univers.
Això és el Real.
Això és el Ser.
I tu ets AIXÒ.

Rishikesh, ciutat sagrada de 80.000 habitants, de l’estat d’Uttaranchal, on el Ganges serpenteja entre les frondoses muntanyes de Shivalik. He arribat amb autobús. Tota una experiència. En arribar he anat directament a la part que m’interessava, que és la zona de Ramjhula a la part de muntanya, apartada del casc antic. Per arribar-hi s’ha de creuar el Ganges per un pont estret que no hi circulen cotxes, i per tant s’ha de fer a peu, tal com van fer ara fa 41 anys el Beatles, el febrer del 1968. És Swargashram – “la morada celestial” la zona on es concentren la majoria d’Ashrams i on és respira un ambient de placidesa i espiritualitat impressionant. M’hi sobra el basar amb les tendes comercials que, encara que poques- hi ha. Inclús les persones aquí tenen un altre caire. La majoria són devots indis i viatgers occidentals que no classificaries com a tipus “turista”. M’hi sento còmode i molt bé. En cap restaurant ni parada del carrer es pot trobar carn. És un lloc sagrat i per tant vegetarià.
És en definitiva el lloc ideal per a la pràctica de la relaxació i meditació. Fins on arribaré?

de la pregària a les armes

La primera alegria del dia l’he tingut quan el cotxe no arrencava. A les 6 del matí amb un fred que pelava, al carrer intentant que el petit Tata funcionés. Al final ens han hagut de remolcar al més pur estil indi: amb un fil-ferro.
Superat l’inconvenient, hem començat a comptar kms com cada dia. El camí de McLeodganj fins a Amritsar ha sigut plaent. He deixat enrere les muntanyes i he entrat a l’estat del Punjab on les explanades de camps de blat esdevenien protagonistes. He arribat a Amritsar i de nou he reviscut el caos de les grans ciutats. Per travessar la ciutat per arribar al destí –el Golden Temple- he tardat gairebé dues hores. Encallats en els estrets carrers enmig d’un tràfic impressionant tant de cotxes com de persones.
El Temple és preciós i ubicat en un recinte molt gran. Naturalment m’he hagut de treure les sabates i mitjons (malgrat entenc que ha de ser així per respecte a la seva tradició, no deixa de tocar-me els d’allonses cada cop que ho de fer). Descalç et fan passar per una bassa d’aigua per netejar-te els peus i ja fan bé doncs una mica de catipén si que en fan, incloent-hi els meus. Riuades de gent per tot arreu. Poques vegades a la meva vida he vist a tanta gent concentrada en un lloc. Frapa veure la fe del poble indi fent els seus rituals de respecte i d’adoració.
Després he anat 55 kms més a l’oest, a l’últim poble d’Índia, a la frontera amb el Pakistàn, per assistir a un espectacle cerimonial entre els exèrcits dels dos països, cerimònia que encara no entenc –ningú m’ho ha sabut explicar- ja que les relacions entre els dos no és pas cordial. Una més de les coses sorprenents d’aquesta Índia. Un espectacle bonic de veure, amb els típics passos i gestos militars, amb intervenció de les dues banderes i amanit amb els crits de suport cap al seu exèrcit, dels centenars de persones que entusiasmats ho seguien. No he pogut fer pràcticament cap foto perquè des d’on estava em venia el sol de cara.
En acabar, carretera i manta doncs avui dormiré altra cop al cotxe ja que hem de fer 600 kms i he d’estar a l’estació de Delhi a primera hora per agafar el tren cap a Rishikesh (des d’on escric aquest post d’avui).
Per segona vegada he comprovat el perillós que és viatjar de nit per aquest país. Carreteres i autopistes sense senyalitzar, sense il·luminació, amb avançaments descontrolats, persones, carros, bicis i altres mitjans que circulen sense cap mena de llum, cotxes en sentit contrari, en fi, no sé com no passen més desgràcies.
El segon tour amb cotxe ha acabat i ara em toca descans i meditació per preparar-me per tornar a casa.

en terra tibetana

M’he despertat amb la pluja intensa que queia a Dharamsala aquest matí.
Estic allotjat a McLeod Ganj que és la part nord de Dharamsala i lloc d’ambient totalment tibetà. Els estrets carrers, amb les tendes que exposen els productes artesans d’aquest poble, impregnen al visitant del color i el sabor més tradicional de l’art i la cultura d’aquest poble exiliat.
Una mica més enllà, el recinte on hi ha la residència de Sa Santedat el Dalai Lama. Dins el recinte hi ha diferents pavellons on fan vida tant els monjos com els estudiants, i els temples. Visitables n’hi ha tres, el Temple Principal o Tsuglackhang i dos més, un a cada costat. En el principal que és on el Dalai oficia les principals cerimònies del calendari tibetà, està prohibit tirar fotografies. Hi ha tres imatges sagrades, el Sakyamuni Buddha que és de bronze i fa 3 metres d’alçada. Les altres dues, la de Padmasambhava i la de Avalokaitesvara miren cap al Tíbet. En un pavelló adossat es fa el ritual de Chosten fent una circumvalació al temple, que té a les seves tres parets exteriors les rodes d’oració Mani Prayer Wheel, consistents en una sèrie de cilindres verticals de metall amb gravats alegòrics dels mantras, que giren sobre el seu eix i estan disposats un al costat de l’altre cobrint tota l’amplada de les parets. Cada un té al seu interior un dels mantras. Fent-los girar d’un en un en el sentit de les agulles del rellotge, guanyes els mateixos mèrits que si es recités el mantra que cada una de les rodes té al seu interior.
Un dels rètols que hi ha a dins del complex, m’ha atret. Diu:
“La pau no és l’absència de la violència, sinó la manifestació de la compassió humana” i, realment reflexionant-t’hi entens que si hi ha compassió la violència no existeix, no té raó de ser, i per tant hi ha pau.
Al costat del recinte hi ha el museu del Tíbet, on s’hi exposen en un plafons, els textos i les imatges de tot el procés d’invasió, resistència, destrucció i exili dels seus habitants. Des del 1949, any que van començar els problemes amb la Xina, han mort 1,6 milions de persones i més de 6.000 temples i monuments històrics destruïts.
Per acabar la visita a aquest meravellós entorn, he anat a veure la Waterfall Bhagsunag, un saltant d’aigua impressionant que està a 1,5 km del centre de McLeod Ganj.

entre Buda i Manikaran, el poble

Per variar més carretera. Més de 500 kms. Però ha valgut la pena per poder veure i participar de les possibilitats que t’ofereix el Temple de Manikaran.
Primer he visitat un monestir budista que em venia de camí, el Dhakpo Shedrupling Monastery amb l’estil propi d’aquesta religió en quant a decoració i ornamentació. El monjos vestits amb la típica túnica grana i amb el cap rapat preguen dins el temple.
La carretera molt estreta i mal asfaltada que voreja les muntanyes deixant uns precipicis impressionants i amb pocs trams amb protecció, m’ha portat a Manikaran. El lloc és sorprenent perquè està posat al fons de la vall de Parbati i està ple de banderetes de tots colors com si fos festa major. I sempre està així. El lloc té la particularitat de que hi ha unes fonts termals amb les quals cuinen les 24 hores del dia pels peregrins i per tothom qui entri, No es cuina amb foc i el menjar és gratuït. Tothom qui té gana, s’asseu a terra en unes fileres damunt una estora amb les cames plegades (jo m’hi sento molt incòmode!) i et van servint tant menjar com desitges, això sí, has de deixar el plat ben net sinó els Déus que t’alimenten s’enfaden. En acabar, has de rentar el teu plat en unes piques. Després hi ha unes caves comunicades per unes portes petites, on a dins la temperatura es alta talment com si fos una sauna, ja que l’escalfor travessa unes roques amb escrits i dedicatòries incloses, que hi ha a dins de les 4 sales.
Interessant el lloc on es cuina. Uns pous quadrats amb aigua molt calenta on hi posen unes bosses de roba amb el menjar a dins, i transcorregut el temps necessari les treuen per portar cap al menjador. Al costat un petit santuari amb un cavall ajagut al davant protegint-lo. I finalment el Temple sikh. Una sala molt espaiosa amb petits miralls a les parets, columnes i sostre, amb un altar on les 24 hores del dia hi ha 3 o 4 sacerdots oficiant.
A l’exterior, una piscina amb la mateixa aigua de la font termal on m’he atrevit a banyar-me. Però quan he posat els peus a dins he hagut de sortir ja que no aguantava la temperatura. Impossible sucar-hi tot el cos.

Després hem desfet 5 kms per visitar Kasol. Un petit poble on es veu que el cultiu del hatxís és la principal activitat de la seva gent i això atrau a molt jovent occidental per la qüestió econòmica. M’he acostat a alguns nens que estaven jugant i també amb dones fent peces de llana amb ganxet, per estar una estona amb ells. Les faccions de les persones en aquesta zona són més xineses que no pas les índies que estava acostumat.

La carretera "National Highway" és a dir, l'autopista on la velocitat que pots arribar a circular és inferior als 60 km/h, m’ha portat a Dharamsala on he arribat de nit i plovent, cosa que tampoc m’esperava de l’Índia en aquesta època de l’any.

esquí?

Manali és un poble de poc més de 4000 habitants a 2200 mts d’alçada on es barregen diferents cultures (predomina la tibetana) dedicades al comerç i amb visitants amants dels esports de muntanya.
He anat de Manali a Rohtang Pass (4112 mts.), un lloc fronterer amb el Kashmir. De camí fent els 50 kms de recorregut, a banda i banda de l’estreta carretera que serpenteja la vall de Kullu, et trobes una a tocar de l’altre les petites tendes de lloguer de material de muntanya. No les he comptat però no exagero si dic que ni han més de dues-centes. En una d’elles hem parat per llogar els estris d’esquí per mi. Jo no sabia ben bé com acabaria l’esquiada, doncs m’he suposat que no serien les mateixes condicions de les que tenim a les estacions d’esquí de ca nostra i per altra banda, preguntant-ho al Dev tampoc m’ha sabut explicar massa els detalls. Per altra banda i el que m’ha acabat de confondre és que amb el material també va inclòs un guia (no sé perquè!). He pensat que era millor no fer elucubracions i que ja m’ho trobaria.
Ens ha costat arribar a dalt ja que la cua de cotxes que pujaven era impressionant, i a més, un tram de la carretera estava amb obres i hem estat aturats quasi una hora.
Mai m’hauria imaginat que esquiaria a l’Himalaia. Bé, això d’esquiar és un dir, perquè la “pista” no tenia més d’unes desenes de metres de llargada, l’estat de la neu era neu primavera i estava plena d’aprenents. Naturalment res de remuntadors ni màquines civilitzades. Tot a força de cames i peus. Me n’he anat una mica més amunt de la muntanya a un lloc que no hi havia tanta gent i he pogut fer tres o quatre pujades i baixades amb esquís. El guia per l’ùnic que m’ha servit ha sigut per portar-me els esquis des del cotxe fins a la pista.
De tornada a Manali he visitat el temple de Dungrhi dedicat a la deessa Hadimba i construït en mig d’un bosc anomenat Dungrhi Van Vihar. Dins aquest temple es respira un ambient de misteri i de solemnitat al mateix temps. És molt fosc i té dos nivells amb un espai pel sacrifici d’animals quan és festa grossa. La construcció en forma de pagoda data del 1553 per ordre d’un Rajà, i és de fusta amb unes meravelloses talles que representen figures d’animals, escenes de shivaisme i i llegendes populars de la regió.

Un cop acabada aquesta visita m’he anat a passejar tranquilament per un altre parc, el Van Vyhak Manali, per després ja fosquejant, xafardejar els mercats del poble instal·lats per tots el carrers i amb zones subterrànies i zones a l’exterior, plens de llum i color i amb molt moviment de persones, la majoria turistes del propi país.

Demà deixarem Manali per anar a Manikaran i després a Dharamsala on el govern tibetà fa 50 anys va establir la seva residència oficial en l’exili i on Sa Santedat el Dalai Lama té la seva llar

d'un extrem a l'altre

Feia molt anys que no dormia en un cotxe, però com que ja sóc insensible a les incomoditats, he pogut dormir sense més problema.
El llarg viatge de quasi 700 kms que separen Delhi del poble de Manali a l’estat de Himachal Pradesh fets en 17 hores de trajecte, m’ha sorprès de nou en aquesta increïble Índia. Deixo enrere la terra desèrtica, plana, els pous secs, la calor i la baixa humitat, els camells i les cabres, la brutícia dels carrers. les cabanes, els Forts i els Temples. per una terra muntanyosa i verda, amb pics nevats, rius braus i eixordadors, fresca i humida, amb ases i ovelles. amb carrers nets, cases d’obra, i amb llocs de rafting i d’esquí. Fins i tot la gent és diferent ja que, apart de que aquí vagin abrigats, ningú m’ha vingut a oferir res encara. És a dir, un entorn molt més ric encara que menys màgic i exòtic que el vell Rajasthan, que per mí ha sigut meravellós i únic amb diferència.

Però un canvi també és interessant i per això estaré uns dies en aquest ambient, que no per ser conegut i més proper al de casa no deixarà de ser plaent.

Fa fred. M’he de posar el polar. Des de l’habitació on estic uns grans finestrals m’ensenyen els alts avets de l’altre banda del carrer. Abaix al voltant de l’entrada de l’hotel una reunió de “drivers”. Uns exhalen els fums de marihuana mentre d’altres escupen al terra les restes vermelloses del tabac mastegat de la boca, ambdues pràctiques molt generalitzades pels indis de l’Índia.

Cansat del viatge, en acabar d’escriure aniré a sopar i em posaré al llit amb llençols de veritat però un cop més sobre fusta. Sembla que el matalàs el tingui vedat.

lliçó d’humanitats

He dormit a casa del Dev. Li estic molt agraït per la deferència. És una casa molt humil. El llit és alhora l’armari i per tant no té matalàs ni llençols, sols una manta directa sobre la fusta i res més. De fet ja començo a estar acostumat a dormir en condicions no massa còmodes, però això també forma part de la meva aventura.

Dedico el dia d’avui a les humanitats. Després d’esmorzar hem anat a visitar la família de la seva dona. Una gent molt hospitalària com la majoria del país. Desseguida et fan entrar, et fan seure i t’ofereixen el chai amb galetes. En compensació els he “obsequiat” amb unes quantes fotos (els encanta que els fotografiïn!).
Això m’ha servit per conèixer en viu i en directe com viuen els de ciutat. La diferència amb els de poble és que aquest viuen en cabanes i en canvi aquí viuen en pisos d’obra, però el contingut és si fa o no fa el mateix. Cuinen a terra i amb les mateixes mans que acaben de passar per terra per recollir les peles de la ceba. I segons a on, les mosques acaben d’amanir l’espectacle. El llit a més a més fa de taula de menjador, d’armari, i de sofà. Per les cases es va descalç i el lavabo consisteix en un forat a terra i una aixeta que vessa l’aigua directa al terra amb un desaigua al mig. Una galleda i un pot fan de dutxa i una galleda més petita i una petita aixeta a sobre són el substitutiu del paper higiènic. Una de les moltes fites d’aquest viatge era per treure’m manies, i a fe de Déu que l’Índia és el lloc ideal per aconseguir-ho.
També he aprofitat per recollir algunes escenes que es veuen habitualment pels carrers i que són ben curioses. Feines, espectacles, culte i el que jo anomeno “art al carrer” que és un sens fi de cables i retalls de teles i cintes enganxades per tot arreu que s’afegeixen al desordre, a la brutícia i al que els occidentals veiem com a “caos” del país.

Avui aquesta nit comencem el tour de 7 dies per recórrer en cotxe els 3000 kms repartits entre l’Himatchal Pradesh i el Punjab. Avui hauré de dormir al cotxe. Ja no ve d’una mica!. Després em quedaran 3 dies per relaxar-me a Rishikesh i espero dormir damunt un matalàs encara que sigui primet.

india railways

Bona la xarxa de trens sinó fos pels retards. El tren havia de sortir a les 9:15 de Varanasi i ha sortit a les 10:45. Així practico la virtut de la paciència.
L’arribada a Delhi vull suposar que serà 1,5 hores més tard, sigui a les 23:00. Total de recorregut amb el cuc de ferro: 775 kms.

Estic en un compartiment tranquil. Només hi ha una dona gran del país que només fa que eructar sorollosa i contínuament, arribant-se inclús a provocar arcades. Això d’eructar és una pràctica habitual de la gent d’aquí.
Realment el tren és còmode i més si puc distreure’m escrivint, preparant fotos i actualitzant el blog.

En arribar a Delhi em vindrà a recollir el meu ex-driver Dev i aniré a dormir a casa seva. De pas parlarem de si seguir o no el viatge amb ell. Em va plantejar fer una ruta pels estats del Punjab i del Himachal-Pradesh, apart es clar, dels mínims tres dies que vull passar a Rishikesh (Uttaranchal) intentant emular un mica als Beatles.
Tot dependrà del preu que em faci i de si vull descansar més dies a Risikesh amb els massatges ayurvedics, uns banys a les aigües -aquí netes- de la capçalera del Ganges i algunes sessions de meditació “transcendental”. Començo a estar saturat de kilòmetres i necessito una mica de relax.

l'Índia es purifica a Varanasi

Ahir la mort. Avui la vida. Aquest és un dels contrasts de l’Índia.

M’he llevat molt d’hora per poder veure la sortida del sol des d’una barca al riu Ganges. La ciutat es desperta quan el sol es lleva i és espectacular veure la quantitat d’ànimes que van a pregar i a purificar-se a les aigües “brutes” del seu riu sagrat.
He recorregut els principals Ghats del riu de sud a nord contemplant l’espectacle inèdit de la vida que vibra a la seva vorera. Homes fent la bugada. Santons en meditació. Persones tenint cura de la seva neteja personal. Altres pregant amb una ritual devoció. I tot això al costat mateix dels rituals fúnebres que queden immersos paradoxalment en aquesta eclosió de vida i color, espectacle que cada dia fa trontollar la sensibilitat dels turistes que constantment xafardegen en aquest especial entorn.

Realment l’Índia m’està arribant a fons. Després he anat a buscar a la Geraldine, una argentina que viu a Los Angeles i amiga del Quentin Tarantino (ves per on!), que ens vam conèixer ahir al vespre quan ens esborronàvem els dos per primera vegada veient la dansa de la mort. Hem esmorzat i hem anat a visitar el santuari del budisme, el lloc on Buda va fer el seu primer sermó. Està en un poble anomenat Sarnath a 11 kms de Varanasi: el museu arqueològic, el lloc venerat del primer sermó, el Dasmek Stupa de 35 mts d’alçada, i el temple de Sri Digamber. Tot en la zona més Budista de l’Ásia.
Al capvespre, hem tornat al riu. Amb una barca hem pujat cap al ghat principal on fan un ritual ple també de llum, foc i color, gaudit per centenars de persones des de dins i fora del riu, mentre una munió d’espelmes en un petit jaç de flors suren i il·luminen la superfície del Ganges. Un espectacle, com tots, digne de veure i d’assaborir amb tots els sentits ben a flor de pell.

l’Índia mor a Varanasi

El viatge en tren tota una experiència. Per sort he pogut dormir i m’han tocat uns veïns molt discrets. Un recorregut de 600 kms des d’Agra fets amb unes 12 hores de trajecte. He pogut aprofitar des de les 6 del matí que m’he llevat fins a les 12 que he arribat a Varanasi per actualitzar el blog i arxivar les fotos dels dos dies anteriors que no vaig poder-ho fer.

L’Índia cada dia em sorprèn amb alguna cosa. Però avui ha sigut el que més m’ha sorprès i que no se m’esborrarà mai del meu cervell. Per més paraules que busqui per definir el que he sentit, cap s’ajusta. No tinc paraules per descriure la barreja de sensacions que he rebut aquesta tarda, quan he anant a veure en un dels ghats del riu Ganges, els rituals fúnebres que s’hi fan les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Cremen una mitjana de 5 cadàvers alhora. La barreja d’olors del sàndal i la de carn cremada és indescriptible. S’ha de viure, s’ha de sentir. És del tot inexplicable. He tingut un cicerone que m’ha explicat tot el procés i he estat allà embadalit més de dues hores. Cap al final, un altre cop si més no més fort encara. Sense l’aparatositat del foc, però amb una intensitat emocional inavaluable he pogut contemplar l’escena de l’enterrament d’un nen petit. Embolcallat amb una roba blanca, una pedra lligada al seu cos i com una barca s’enduia al cos cap al mig del riu, i allà, amb la companyia dels que suposo que eren els seus familiars, el tiraven a l’aigua. No se m’oblidarà mai el cop que he rebut quan he sentit el soroll del cos i pedra al xocar amb l’aigua. No he pogut fer cap foto. Apart de que no està ben vist, tampoc hauria pogut prémer el disparador.

Demà a les cinc del matí he d’anar a fer un recorregut amb una barca per veure la sortida de sol des del riu Ganges. Diuen que és tota una altra experiència.

la setena meravella

Salvant les onades de venedors com he pogut i desempallagant-me d’ells com millor he sabut, he arribat a la porta d’accés al recinte del Taj Mahal. La sensació que produeix veure aquell monstre de marbre blanc just quan travesses la porta d’accés és indescriptible. És d’una bellesa i grandesa tan extraordinària que la sang se t’atura dins les venes i gairebé les llàgrimes entelen els ulls. Realment fa honor a ser una de les meravelles del món. Construït en 22 anys (8 de construcció i 14 d’ornamentació i acabats) per més de 20.000 persones vingudes de tot Àsia, és tot un espectacle digne d’admirar. Et passaries hores embadalit repassant cada filigrana de les parets amb pedres precioses incrustades al marbre. Els contrastos de l’Índia queden aquí ben palesos doncs entre la bellesa i ostentació del Taj, i la brutícia i pobresa del carrer només hi ha una porta.
Un altre complex digne de veure és el Red Fort de l’època que governaven els mogols. Infestat de palaus al seu interior i cada un amb les seves pròpies característiques i la seva pròpia història.
Agra va ser ser la capital de l’imperi creat per Gengis Khan.
Avui és l’equador del meu viatge i la fi del cotxe que m’ha acompanyat aquests dies. A les 11:30 del vespre surt el tren que m’ha de portar a Varanasi.

carretera i ...història

La carretera d’avui va de Ranthanbhore fins a Agra i un bon tram per “autopista”. Destaco la paraula perquè una vegada més l’Índia em trenca els esquemes. Si, en una autopista ets pot trobar un vehicle circulant pel teu mateix carril però en direcció contrària. O arribar a un punt on hi ha un pas zebra. O unes cabres que creuen mansament l’asfalt. Els cons de senyalització no existeixen i en el seu lloc posen pedres amuntegades o barreres al mig que et trobes -sense previ avís- fent que de tres carrils se’n passi a un.
Superat el trauma de circulació, he arribat a prop d’Agra per visitar Fatehpur Sikri que va ser la capital de l’estat. El mausoleu del Sant Shaikh Salim Chist fet de marbre blanc al 1570, el palau Jodhi Bai amb tres diferents estils arquitectònics: mogol, musulmà i cristià, i més palaus i sales d’audiències públiques i privades de l’època.
Agra és una ciutat gran però molt lletja i amb molta pol·lució. La gent és embafadora i estressant gairebé ratllant l’agressió intentant vendre’t quelcom.
En resum, avui carretera i història han sigut els protagonistes del dia. Demà el Taj Mahal.